Biodiversitat del Marquesat: d’agost 2018

Fílum: Arthropoda/ Classe: Arachnida

Ordre: Solifugae/ Família: Daesiidae
Gluvia dorsalis, Latreille 1817

Aranya camell, Araña camello

Els aràcnids adults, classe Arachnida, solen caracteritzar-se per presentar 8 potes i mancar d'antenes. Aquesta classe compta amb 16 ordres (19 si tenim en compte el registre fòssil), entre els quals trobem a les aranyes, ordre Araneae, els escorpins, ordre Scorpiones, les caparres, ordre Ixodida, i el que ens ocupa: els solífugs, ordre Solifugae (1,2).

gluvia dorsalis

La majoria de les espècies de solífugs són nocturnes, per la qual cosa a aquest ordre se li denominà Solifugae, que vol dir: que fuig del sol. Comunament se'ls sol anomenar aranyes camell, malgrat no ser aranyes, per la seua adaptació als hàbitats desèrtics i semidesèrtics, encara que també poden ocupar altres ambients. El tret distintiu més evident dels aràcnids d'aquest ordre són els seus enormes quelícers en forma de pinça, sense glàndules verinoses i orientats cap endavant (3).

En l'actualitat hi ha descrites 1100 espècies de solífugs, que constitueixen l'1,9% de les espècies d'aràcnids del planeta (2,4). Europa compta amb 18 espècies, i fins ara només una d'elles està citada a la península Ibèrica: Gluvia dorsalis. De fet, és un endemisme ibèric (és a dir, no es troba en cap altre lloc de forma natural), i segons sembla, l'únic representant viu del seu gènere a escala mundial. Malgrat la seua singularitat, només gaudeix de protecció a Catalunya (Decret 328/1992), encara que hauria d'estar protegida en tota la seua àrea de distribució. Es troba àmpliament distribuïda a Ibèria, des del nivell del mar fins als 1400 m d'altitud, preferint hàbitats oberts àrids (3,5,6,7).

A la Comunitat Valenciana ha estat citada en 10 municipis, 7 de València (Ayora, Bétera, Bocairent, Chella, Cofrentes, Jalance i Jarafuel) i 3 d'Alacant (Alacant, Cocentaina i Villena); mentre que nosaltres hem tingut la sort d'observar-la recentment al Marquesat (8).

gluvia dorsalis

Gluvia dorsalis té un parell d'ulls simples i dos pedipalps molt desenvolupats. És un depredador nocturn que sol mantenir-se actiu des de l'ocàs fins a la mitjanit, caçant principalment formigues i aranyes (7). Pel que sembla, atrapen a les seues preses amb l'extrem dels pedipalps, que té una gran adherència, i les acosten als seus quelícers serrats, que les trituren amb moviments verticals i horitzontals (3). Els mascles adults tenen una grandària d'entre uns 1,3 i 2,1 cm, sent més xicotets que les femelles adultes, que solen tindre una grandària d'entre uns 1,8 i 2,4 cm, encara que les femelles gràvides poden arribar a grandàries superiors (6). Després de la fecundació, la femella excavarà un cau en què realitzarà una única posta d'una mitjana de 84 ous, i morirà al cap de pocs dies (3,7). Malgrat que la seua mossegada pot ser dolorosa, no són verinosos ni perillosos per als humans.

Fragment de la sèrie documental "El Jardí Vivent", que mostra com realitzen la posta

Fragmento de la serie documental "El Jardín Viviente", que muestra cómo realizan la puesta

La Araña Camello Gluvia dorsalis, un endemismo ibérico

Los arácnidos adultos, clase Arachnida, suelen caracterizarse por presentar 8 patas y carecer de antenas. Esta clase cuenta con 16 órdenes (19 si tenemos en cuenta el registro fósil), entre los que se encuentran las arañas, orden Araneae, los escorpiones, orden Scorpiones, las garrapatas, orden Ixodida, y el que nos ocupa: los solífugos, orden Solifugae (1,2).

gluvia dorsalis

La mayoría de las especies de solífugos son nocturnas, de ahí que a este orden se le denominase Solifugae, cuyo significado es: que huye del sol. Comúnmente se les suele llamar arañas camello, a pesar de no ser arañas, debido a su adaptación a los hábitats desérticos y semidesérticos, aunque también ocupan otros ambientes. El rasgo distintivo más evidente de los arácnidos de este orden son sus enormes quelíceros en forma de pinza, sin glándulas venenosas, y orientados hacia delante (3).

En la actualidad hay descritas 1100 especies de solífugos, que constituyen el 1,9% de las especies de arácnidos del planeta (2,4). Europa cuenta con 18 especies, y hasta el momento solamente una de ellas está citada en la península Ibérica: Gluvia dorsalis. De hecho, es un endemismo ibérico (no se encuentra en ningún otro lugar de forma natural), y según parece, la única representante viva de su género a escala mundial. A pesar de su singularidad, solo goza de protección en Cataluña (Decreto 328/1992), aunque debería estar protegida en toda su área de distribución. Se encuentra ampliamente distribuida en Iberia, desde el nivel del mar hasta los 1400 m de altitud, prefiriendo hábitats abiertos áridos (3,5,6,7).

En la Comunitat Valenciana ha sido citada en 10 municipios, 7 de Valencia (Ayora, Bétera, Bocairent, Chella, Cofrentes, Jalance y Jarafuel) y 3 de Alicante (Alacant, Cocentaina y Villena); y nosotros hemos tenido la suerte de observarla recientemente en el Marquesat (8).

gluvia dorsalis

Gluvia dorsalis tiene un par de ojos simples y dos pedipalpos muy desarrollados. Es un depredador nocturno que suele mantenerse activo desde el ocaso hasta la medianoche, cazando principalmente hormigas y arañas (7). Al parecer, atrapan a sus presas con el extremo de los pedipalpos, que tiene una gran adherencia, y las acercan a sus quelíceros aserrados, que las trituran con movimientos verticales y horizontales (3). Los machos adultos miden entre unos 1,3 y 2,1 cm, siendo más pequeños que las hembras adultas, que suelen medir entre unos 1,8 y 2,4 cm, pudiendo alcanzar tamaños superiores las hembras grávidas (6). Tras la fecundación, la hembra excavará una madriguera en la que realizará una única puesta de un promedio de 84 huevos, muriendo a los pocos días (3,7). Pese a que su mordedura puede ser dolorosa, no son venenosos ni peligrosos para los humanos.