Biodiversitat del Marquesat: de desembre 2020

Fílum: Chordata /Classe: Aves

Ordre: Charadriiformes/Família: Scolopacidae

Gallinago gallinago Linnaeus 1758

Bequeruda; Agachadiza común

Les estacions es deixen sentir al riu Magre i ens dibuixen els diferents paisatges faunístics que atresora. Així, durant aquests dies hivernals, la vida flueix al compàs del corrent cantaire que també s'esvara sinuosament aigües avall de l'Assut Nou, mentre les aus hivernants i residents embelleixen tot el llit amb la seua presència. Entre les primeres, es troba una d'enigmàtica bellesa als nostres ulls, la Bequeruda, Gallinago gallinago.

Fig.1. BirdLife&Handbook of the Birds of the World 2019. IUCN Red List 2020-3

La bequeruda és una au social amb plomatge críptic que sol buscar l'aliment en grups reduïts, rastrejant rítmicament el substrat amb el seu bec. Mostra una dieta basada en larves d'insectes (10-80%), que completa amb insectes adults, cucs de terra, aranyes i xicotets crustacis i gasteròpodes, a més de fibres vegetals i llavors (1).

Ocupa principalment el nord i el centre d'Euràsia, sent essencialment migratòria, encara que algunes poblacions, com la de les illes Britàniques o la de les Açores, poden ser sedentàries o parcialment migratòries (1,2BirdLife; Fig.1). Els exemplars europeus i atlàntics solen hivernar en el sud i oest d'Europa i el nord-oest d'Àfrica (1), de manera que el pas tardorenc cap a les zones d'hivernada sol tindre lloc des de finals de juliol a novembre, i el primaveral, de tornada a les àrees de nidificació, des de març fins a principis de maig (1).

S'estima que Europa constitueix aproximadament el 35% de l'àrea de distribució global d'aquesta limícola, allotjant una població nidificant d'entre 2.670.000 i 5.060.000 parelles (BirdLife International 2015; 1). A la península Ibèrica es va estimar una població reproductora de 69-118 parelles en Espanya, trobant-se la major part d'elles en el Sistema Central, entre 60 i 105 parelles, i Ourense, 13 parelles; i entre 3 i 4 parelles en el nord de Portugal (3,4).

Durant l'hivern, el nombre d'efectius de l'espècie es veu incrementat amb l'arribada d'exemplars hivernants procedents en gran part de la península Escandinava i Finlàndia, i en menor mesura d'Europa central, que es distribueixen per la península Ibèrica ocupant preferentment riberes d'embassaments, arrossars i aiguamolls costaners, seguits per altres ambients humits com a cultius de regadiu, herbassars i boscos de ribera. El Parc natural del Delta de l'Ebre, la Janda en Cadis, els aiguamolls del Guadalquivir i el Parc Natural de l'Albufera amb una mitjana de 1944, 1160, 600 i 522 individus respectivament, van ser els principals nuclis d'hivernada en l'últim atles d'hivernants d'Espanya en 2007-2010 (5).

A la Comunitat Valenciana l'espècie ha estat registrada, almenys una vegada, en el 39,7% de les 78 zones humides incloses actualment en el cens d'aus aquàtiques hivernants que ve realitzant-se des de 1984, observant-se el nombre més gran d'hivernants el 1991 (Fig.2). Nosaltres, en el Marquesat, vam poder veure-la per primera vegada l'hivern passat, observant 8 exemplars, i en aquest n'hem pogut veure 3. Encara que la seua població global està en decreixement, la UICN la considera de moment com de Preocupació Menor (1). Malauradament, en l'actualitat segueix sent una espècie cinegètica a la Comunitat Valenciana, tot i que el nombre d'exemplars que acudeixen a la nostra terra a passar l'hivern sembla ser més aviat escàs.

Fig. 2. Nombre d'exemplars hivernants de G. gallinago registrats a la Comunitat Valenciana, sense incloure el P.N. de l'Albufera (n=77 enclavaments) [Nº de ejemplares invernantes registrados en la Comunitat Valenciana, sin incluir el P.N. de l'Albufera (n=77 enclaves)] (Font de les dades/Fuente de los datos: GVA)

Visitantes del Marquesat: la Agachadiza Común en el río Magro

Las estaciones se dejan sentir en el Magro dibujando los paisajes faunísticos que atesora. Así, durante estos días invernales, la vida fluye al compás de la corriente cantarina que se desliza sinuosa aguas abajo del último azud a su paso por el Marquesat, mientras aves invernantes y residentes embellecen el cauce con su presencia. Entre las primeras, se encuentra una de enigmática belleza a nuestros ojos, la Agachadiza común, Gallinago gallinago.

La agachadiza común es un ave social de plumaje críptico que suele buscar el alimento en pequeños grupos, rastreando rítmicamente el sustrato con el pico. Muestra una dieta basada en larvas de insectos (10-80%), que completa con insectos adultos, lombrices de tierra, arañas, pequeños crustáceos y gasterópodos, además de fibras vegetales y semillas (1).

Ocupa principalmente el norte y el centro de Eurasia, siendo esencialmente migratoria, aunque algunas poblaciones, como la de las islas Británicas o la de las Azores, pueden ser sedentarias o parcialmente migratorias (1,2,BirdLife; Fig.1). Los ejemplares europeos y atlánticos suelen invernar en el sur y oeste de Europa y el NO de África (1), de modo que el paso otoñal hacia las zonas de invernada suele tener lugar de finales de julio a noviembre, y el primaveral, de vuelta a las áreas de nidificación, de marzo a principios de mayo (1). Se estima que Europa constituye aproximadamente el 35% del área de distribución global de este limícola, alojando una población nidificante de entre 2.670.000 y 5.060.000 de parejas (BirdLife International 2015; 1).

En la península Ibérica se estimó una población reproductora de 69-118 parejas para España, encontrándose la mayor parte de ellas en el Sistema Central, entre 60 y 105 parejas, y Ourense, 13 parejas, y 3-4 parejas en el norte de Portugal (3,4). Durante el invierno el número de efectivos de la especie se ve incrementado con la llegada de ejemplares invernantes procedentes en gran parte de la península Escandinava y Finlandia, y en menor medida de Europa central, que se distribuyen por Iberia ocupando preferentemente riberas de embalses, arrozales y marismas costeras, seguidos de cultivos de regadío, herbazales y bosques de ribera (5).

El Parc natural del Delta de l'Ebre, La Janda en Cádiz, las marismas del Guadalquivir y el Parc Natural de l'Albufera, con una media de 1944, 1160, 600 y 522 individuos respectivamente, fueron los principales núcleos de invernada en el último atlas de invernantes de España en 2007-2010 (5). En la Comunitat Valenciana la especie ha sido registrada, al menos una vez, en el 39,7% de los 78 humedales incluidos actualmente en el censo de aves acuáticas invernantes que viene realizándose desde 1984, observándose el mayor número de invernantes en 1991 (Fig.2). Nosotros, en el Marquesat, pudimos verla por primera vez el invierno pasado, observando 8 ejemplares, y en éste hemos podido ver 3. Aunque su población global está en decrecimiento, la UICN la considera de momento como de Preocupacón Menor (1). Lamentablemente, en la actualidad sigue siendo una especie cinegética en la Comunitat Valenciana, pese a que el número de ejemplares que acuden a nuestra tierra a pasar el invierno parece ser más bien escaso.