Biodiversitat del Marquesat: de febrer 2018

dimecres, 28 de febrer del 2018

Primer Cens Hivernal d'Aus Aquàtiques al Riu Magre

El 17 i 18 de febrer vam realitzar el primer cens hivernal d'aus aquàtiques del riu Magre al seu pas pel Marquesat. En concret, censàrem el dormidor d'ardeids de l'Assut Vell, el dormidor de corbs marins de l'Assut de Llombai i la resta d'ocells aquàtics presents al meandre del riu, que s'estén des de l'Assut Nou fins al cementiri d'Alfarb.

Garseta blanca, Garceta común, Egretta garzetta.

Constatàrem la presència d'11 espècies, sent els resultats del cens d'ardeids, corbs marins i fotges més fidedignes, gràcies al fet que estan basats en recomptes directes d'individus: tant en la seua entrada al dormidor (ardeids i corbs marins), com en les bandades d'exemplars trobats nadant al llarg del riu (fotges; veure Taula 1).

Els censos de les espècies restants són més imprecisos a causa de la gran abundància de senill i bova, de manera que les estimacions estan basades en un compendi d'avistaments i escoltes. No obstant això, es constata la seua presència i s'estableix un nombre mínim d'exemplars per a aquesta zona.

D'aquest primer cens hivernal destaquem la presència del Gall de canyar, Porphyrio porphyrio, espècie extingida a la Comunitat Valenciana a la fi del segle XIX, i que va tornar a reproduir-se el 1994 gràcies a un programa de reintroducció dut a terme amb exemplars procedents de Doñana. Des de llavors el nombre de parelles reproductores va anar augmentant, fins a arribar a un màxim de 343 parelles en 2007.

Gall de canyar, Calamón común, Porphyrio porphyrio. Autor: Martien Brand

En l'actualitat aquest creixement sembla haver-se atenuat, i en el cas del Parc Natural de l'Albufera, la zona humida més propera a la nostra zona, la seua població reproductora sembla haver-se estabilitzat al voltant d'un centenar de parelles.

Aquest fet podria indicar que la població de l'Albufera hauria arribat a la seua capacitat de càrrega en el paratge, trobant-se en un procés de dispersió, el que explicaria la colonització d'aquest tram del riu Magre. Una altra dada a assenyalar és l'observació d'una Becada, Scolopax rusticola, l'única espècie de limícola registrada.

D'altra banda, crida l'atenció la brusca disminució del nombre d'ardeids al dormidor, que ha passat d'albergar 751 i 452 individus a l'octubre i desembre respectivament (veure gràfica), als 185 comptabilitzats en febrer. És possible que aquest descens siga degut al fet que la majoria d'exemplars s'hagen desplaçat al Parc Natural de l'Albufera, ja que en aquest mes estan airejant i incorporant a la terra la palla i restes de la sega de l'arròs.

Aquesta labor, coneguda com "fanguejat", consisteix a batre la superfície inundada dels camps amb un tractor amb rodes de ferro (gàbies). En el transcurs de la mateixa afloren sota aquestes rodes multitud de macroinvertebrats, que suposen per a ardeids i gavines una font d'aliment molt abundant i fàcil d'obtenir.

Taula 1: Resultat del cens hivernal d'aus aquàtiques al riu Magre en el Marquesat. Febrer 2018

Tabla 1: Resultado del censo invernal de aves acuáticas en río Magro en el Marquesat. Febrero 2018

Primer Censo Invernal de Aves Acuáticas en el Rio Magro

Fotja, Focha común, Fulica atra.

El 17 y 18 de febrero realizamos el primer censo invernal de aves acuáticas del río Magro a su paso por el Marquesat. En concreto, censamos el dormidero de ardeidas del azud Vell, el dormidero de cormoranes del azud de Llombai, y el resto de aves acuáticas presentes en el meandro del río Magro, que abarca desde el azud Nou hasta el cementerio de Alfarb. Constatamos la presencia de 11 especies, siendo los resultados del censo de ardeidas, cormoranes y fochas más fidedignos, debido a que están basados en conteos directos de individuos: tanto en su entrada al dormidero (ardeidas y cormoranes), como en los bandos de ejemplares nadando a lo largo del río (fochas; ver Tabla 1).

Los censos de las especies restantes son más imprecisos debido a la gran abundancia de carrizo y enea, por lo que las estimaciones están basadas en un compendio de avistamientos y escuchas. No obstante, se constata su presencia y se establece un número mínimo de ejemplares.

Corb marí gros, Cormorán grande, Phalacrocorax carbo

De este primer censo invernal destacamos la presencia del Calamón común, Porphyrio porphyrio, especie extinguida en la Comunitat Valenciana a finales del siglo XlX, y que volvió a reproducirse en 1994 gracias a un programa de reintroducción llevado a cabo con ejemplares procedentes de Doñana. Desde entonces el número de parejas reproductoras fue aumentando, hasta alcanzar un máximo de 343 parejas en 2007.

En la actualidad este crecimiento parece haberse atenuado, y en el caso del Parque Natural de la Albufera, el humedal más próximo a nuestra zona, su población reproductora parece haberse estabilizado en torno a un centenar de parejas. Este hecho podría indicar que la población de la Albufera habría alcanzado su capacidad de carga en el paraje, encontrándose en un proceso de dispersión, lo que explicaría la colonización de este tramo del río Magro. Otro dato a señalar es la observación de una Chocha perdiz, Scolopax rusticola, la única especie de limícola registrada.

Por otro lado, llama la atención la brusca disminución del número de ardeidas en el dormidero, que ha pasado de albergar 751 y 452 individuos en octubre y diciembre respectivamente (ver gráfica), a los 185 contabilizados en febrero.

Es posible que este descenso se deba a que la mayoría de ejemplares se hayan desplazado al Parque Natural de la Albufera, puesto que en estas fechas están aireando e incorporando al suelo la paja y restos de la siega del arroz. Esta labor, conocida como “fanguejat”, consiste en batir la superficie inundada de los campos con un tractor con ruedas de hierro (jaulas). En el transcurso de la misma afloran bajo estas ruedas multitud de macroinvertebrados, que suponen para garzas y gaviotas una fuente de alimento muy abundante y fácil de obtener.

Referències:
1. Porphyrio porphyrio. A) Banc de Dades de Biodiversitat de la Comunitat Valenciana.Conselleria d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i DesenvolupamentRural. Generalitat Valenciana. B) BirdLife International. 2016. Porphyrio porphyrio. The IUCN Red List of Threatened Species 2016: e.T22692792A86172770.

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

diumenge, 18 de febrer del 2018

La Gitana Occidental i l’Avís Aposemàtic

Fílum: Arthropoda/ Classe: Insecta

Ordre: Lepidoptera/ Família: Zygaenidae

Zygaena occitanica, Villers 1789
Gitana occidental; Gitana

Passejant pel Besori en aquesta vesprada freda d'hivern, m'ha vingut al cap el record d'un lepidòpter amb activitat diürna, però que no pertany al grup de les papallones diürnes (Papilionoidea), i que vam poder observar durant les vesprades de setembre i octubre al Marquesat.

Zygaena occitànica

Es tracta de la Gitana occidental, Zygaena occitanica, una espècie pertanyent a la família dels zigènids, més coneguts com a gitanes o gitanetes. Pel que sembla aquest nom comú els ve del patró de colors que presenten, que recorda als vestits de lunars que solien portar les dones d'ètnia gitana, vestits que van donar lloc als clàssics vestits de gitana o flamenca (1,2,3,4).

Els zigènids són lepidòpters glossats (amb espiritrompa) del clade Ditrysia (femelles amb dues obertures sexuals, una per a aparellar-se i una altra per a realitzar la posta), que es caracteritzen per ser de color negre o violaci amb taques de color escarlata. Les seues ales són estretes i es pleguen paral·leles al cos, al contrari de les papallones diürnes, que les pleguen perpendiculars al cos; i posseeixen unes antenes llargues i corbades amb els àpexs en forma de maça (3,5,6).

Zygaena occitànica

El patró de colors tan cridaner que presenten forma part d'una estratègia de defensa coneguda com a aposematisme. Aquesta estratègia consta d'una defensa primària d'advertència prèvia a l'atac, mitjançant colors, olors o sons distintius; i una altra secundària, que pot ser química, morfològica o de comportament, i que evita que siguen preses rendibles. D'aquesta manera els depredadors aprenen a evitar aquest tipus de preses, bé perquè han tingut una mala experiència en intentar consumir-les, o bé perquè han observat aquesta mala experiència en un altre depredador (7,8,9).

Aquest mecanisme de defensa està molt estés entre els insectes, tot i que també es troba en amfibis, rèptils i fins i tot mamífers, com la mofeta. Un exemple d'avís sonor (aposematisme acústic) el trobem en serps de cascavell; o en arnes tigre (Arctiidae) davant de les rates penades. En el cas dels zigènids, la seua coloració aposemàtica adverteix als depredadors sobre la seua alta toxicitat, doncs tant erugues com adults produeixen cianur (àcid cianhídric).

Distribució espacial i temporal de Zygaena occitanica al Marquesat

Per tant, si un depredador ingereix una, ho passarà tan malament que no tornarà a provar res que tinga el mateix aspecte. De fet totes les espècies del gènere Zygaena s'assemblen molt, i el seu patró cromàtic ho podem observar en altres espècies tòxiques, sent un exemple clar de mimetisme müllerià (espècies perilloses o repugnants s'imiten creant un grup d'espècies que els seus depredadors poden reconéixer fàcilment ).

Malgrat que aquesta defensa química els resulta molt efectiva davant depredadors com aus, gripaus, camaleons o sargantanes, hi ha altres, com himenòpters (Ectemnius kriechbaumeri) i aranyes (Misumena vatia, Oxiopes sp.), que s'alimenten d'elles sense cap problema. Un altre mecanisme de defensa utilitzat pels zigènids consisteix a desplegar bruscament les ales mostrant el roig intens del cos i ales posteriors, aquest centelleig roig crea un moment d'indecisió en el depredador (efecte llampec) que en moltes ocasions els permet escapar volant (7,8,10).

La Gitana occidental és fàcil d'identificar, ja que en l'ala anterior disposa de 5 taques redones de color roig envoltades de blanc i en l'àpex alar tenen una taca blanca amb forma de mitja lluna, que dins dels zigènids solament es troba en aquesta espècie. També es caracteritza per presentar un collaret blanc i un anell abdominal de color roig.

Oruga de Z. occitánica. Fuente: Observando la naturaleza

Es distribueix des del nord-oest d'Itàlia i sud de França, fins a la península Ibèrica, on ocupa el sud de Portugal, i tota la franja mediterrània espanyola, amb poblacions que penetren pel nord arribant a Lleó i Burgos. També ha estat localitzada al centre de la península Ibèrica. A la Comunitat Valenciana ha estat citada en les tres províncies (11).

Les erugues s'alimenten de plantes de la família de les fabàcies, principalment de botja d’escombres Dorycnium pentaphyllum. Habita en zones de matoll, pastures seques i paisatges mosaic en què sol trobar la seua planta hoste més important, D. pentaphyllum, a on els adults solen veure's posats sobre exemplars del gènere Scabiosa. La botja d’escombres és abundant en sòls pobres als quals fertilitza mitjançant els seus nòduls radiculars que hostatgen bacteris fixadors de nitrogen atmosfèric (12,13).

La Gitana Occidental y el Aviso Aposemático

Zygaena occitànica

Paseando por el Besori en esta fría tarde de invierno, me ha venido a la cabeza el recuerdo de un lepidóptero con actividad diurna, aunque no pertenece al grupo de las mariposas diurnas (Papilionoidea), que pudimos observar durante las tardes de septiembre y octubre en el Marquesat.

Se trata de la Gitana occidental, Zygaena occitánica, una especie perteneciente a la familia de los zigénidos, más conocidos como gitanas o gitanillas. Al parecer este nombre común les viene del patrón de colores que presentan, que recuerda a los vestidos de lunares que solían llevar las mujeres de etnia gitana, vestidos que dieron lugar a los clásicos trajes de gitana o flamenca (1,2,3,4).

Los zigénidos son lepidópteros glosados (con espiritrompa) del clado Ditrysia (hembras con dos aberturas sexuales, una para aparearse y otra para realizar la puesta), que se caracterizan por ser de color negro o violáceo con manchas de color escarlata. Sus alas son estrechas y se pliegan paralelas al cuerpo, al contrario que las mariposas diurnas, que las pliegan perpendiculares al cuerpo; y poseen unas antenas largas y curvadas con los ápices en forma de maza (3,5,6).

El patrón de colores tan llamativo que presentan forma parte de una estrategia de defensa conocida como aposematismo. Esta estrategia consta de una defensa primaria de advertencia previa al ataque, mediante colores, olores o sonidos distintivos; y otra secundaria, que puede ser química, morfológica o de comportamiento, y que evita que sean presas rentables. De este modo, los depredadores aprenden a evitar a este tipo de presas, bien porque han tenido una mala experiencia al intentar consumirlas, o bien porque han observado esta mala experiencia en otro depredador (7,8,9).

Zygaena occitànica

Este mecanismo de defensa está muy extendido entre los insectos, aunque también se halla en anfibios, reptiles e incluso mamíferos, como la mofeta. Un ejemplo de aviso sonoro (aposematismo acústico) lo encontramos en serpientes de cascabel; o en polillas tigre (Arctiidae) ante los murciélagos. En el caso de los zigénidos, su coloración aposemática advierte a los depredadores sobre su alta toxicidad, ya que tanto orugas como adultos producen cianuro (ácido cianhídrico).

Por tanto, si un depredador ingiere una, lo pasará tan mal que no volverá a probar nada que tenga el mismo aspecto. De hecho todas las especies del género Zygaena se parecen mucho, y su patrón cromático se extiende a otras especies tóxicas, en un claro ejemplo de mimetismo mülleriano (especies peligrosas o repugnantes se imitan entre sí creando un grupo de especies que sus depredadores pueden reconocer fácilmente). Pese a que esta defensa química les resulta muy efectiva ante depredadores como aves, sapos, camaleones o lagartijas, hay otros, como himenópteros (Ectemnius kriechbaumeri) y arañas (Misumena vatia, Oxiopes sp.), que se alimentan de ellas sin problemas. Otro mecanismo de defensa utilizado por los zigénidos consiste en desplegar bruscamente las alas mostrando el rojo intenso del cuerpo y alas posteriores, este destello rojo crea un momento de indecisión en el depredador (efecto relámpago) que en muchas ocasiones les permite escapar volando (7,8,10).

Zygaena occitànica

La Gitana occidental resulta fácil de identificar, ya que las alas anteriores muestran 5 manchas redondas rojas con el borde blanco, y una mancha blanca con forma de medialuna en el ápice alar que sólo se encuentra en esta especie. También se caracteriza por el collar blanco y el anillo abdominal de color rojo.

Se distribuye por el noroeste de Italia y sur de Francia hasta la Península ibérica, donde ocupa el sur de Portugal y la franja mediterránea española, con poblaciones que penetran por el norte llegando a León y Burgos. También ha sido localizada en el centro de la Península Ibérica. En la Comunidad Valenciana ha sido citada en las tres provincias (11).

Las orugas se alimentan de plantas de la familia de las fabáceas, principalmente de bocha Dorycnium pentaphyllum. Habita en zonas de matorral, pastizales secos y paisajes mosaico en los que suele encontrarse su planta hospedadora más importante, D. pentaphyllum, donde los adultos suelen verse posados sobre ejemplares del género Scabiosa. La bocha es abundante en suelos pobres a los que fertiliza mediante sus nódulos radiculares que hospedan bacterias fijadoras de nitrógeno atmosférico (12,13).