Helix melanostoma, un caragol exòtic al Marquesat

Fílum: Mollusca/ Classe: Gastropoda

Ordre: Stylommatophora /Família: Helicidae

Helix melanostoma, Draparnaud 1801

Caragol cavador; Caracol cavador

Fa aproximadament 15 anys es va trobar una població d'un caragol exòtic, Helix melanostoma, a la Llometa de la Ferrera, a Llombai. Pertany al gènere Helix, un gènere natiu d'Europa i de la regió mediterrània. Entre els seus congèneres més coneguts es troba el Caragol de Borgonya, Helix pomatia, que és l'espècie més apreciada en la gastronomia francesa (1,2). 

És un caragol gran (2,8-3,6 x 2,8-3,3 cm) que té una closca amb moltes estries de color gris amb tonalitat rogenca, el cos és marró fosc o gris groguenc amb uns tentacles de 1,5 cm de color groc clar. Se li coneix com Caragol Cavador, ja que cada dia sol cavar un forat de 3-5 cm de profunditat per a enterrar-se (3,4).

Originari del nord d'Àfrica, la seua àrea de distribució comprén el nord d'Algèria i Tunísia. També el trobem al sud de França, concretament entre l'estuari del Roine i l'Argenç, probablement introduït, encara que alguns autors consideren que es tracta d'una espècie criptogénica (és a dir, una espècie de la qual no és possible demostrar si és nativa o ha estat introduïda). A França habita en jardins, vinyes i plantacions d'oliveres (3,4,5,6). 

A Espanya només es coneixen dues localitats on hi ha poblacions d'aquest caragol: una a prop del Tibidabo (Barcelona) i una altra al Marquesat. Segons les cites recollides pel Banc de Dades de Biodiversitat de la Comunitat Valenciana, la població del Marquesat es distribueix entre la Llometa de la Ferrera i la Lloma Molina (Catadau). Encara que s'ha citat en hàbitat de matoll mediterrani, el passat 19 de novembre vam trobar diverses closques d'exemplars morts, i a més a més un individu viu, en un camí entre camps de fruiters, a prop de la Llometa de la Ferrera (1,7).

Segons alguns autors, la introducció d'espècies de caragols exòtics pot implicar que s'adapten perfectament al medi i que envaïsquen els hàbitats que els són favorables. Això pot tenir un impacte a escala econòmica, augmentant les despeses dels agricultors per controlar l'espècie invasora; i també un impacte en la comunitat de caragols autòctons, fins al punt de portar a l'extinció a algunes espècies, ja siga per depredació directa de l'espècie introduïda sobre les espècies indígenes, o mitjançant competència per interferència (competència entre espècies diferents que té lloc quan un individu efectua una activitat que, indirectament, limita l'accés del competidor al recurs comú) (8).

En aquest cas, per tractar-se d'una espècie herbívora, l'impacte sobre la comunitat de caragols natius seria per competència per l'aliment i els llocs on amagar-se i realitzar la posta. Actualment, però, la mida poblacional d'Helix melanostoma al Marquesat, no sembla prou gran perquè hi haja un risc potencial per a la comunitat de caragols natius, encara que caldria realitzar un estudi per tal de comprovar aquest aspecte.

Helix melanostoma, un caracol exótico en el Marquesat

Hace aproximadamente 15 años se encontró una población de un caracol exótico, Helix melanostoma, en la Llometa de la Ferrera, en Llombai. Pertenece al género Helix, un género nativo de Europa y de la región mediterránea. Entre sus congéneres más conocidos se encuentra el Caracol de Borgoña, Helix pomatia, que es la especie más apreciada en la gastronomía francesa (1,2). 

Es un caracol grande (2,8-3,6 x 2,8-3,3 cm) que tiene un caparazón con muchas estrías de color gris con tonalidad rojiza, el cuerpo es marrón oscuro o gris amarillento, con unos tentáculos de 1,5 cm de color amarillo claro. Se le conoce como Caracol Cavador, ya que cada día suele cavar un agujero de 3-5 cm de profundidad para enterrarse (3,4). 

Originario del norte de África, su área de distribución comprende el norte de Argelia y Túnez. También lo encontramos en el sur de Francia, concretamente entre el estuario del Ródano y el Argens, probablemente introducido, aunque algunos autores consideran que se trata de una especie criptogénica (es decir, una especie de la que no es posible demostrar si es nativa o ha sido introducida). En Francia habita en jardines, viñedos y plantaciones de olivos (3,4,5,6). 

En la Península Ibérica sólo se conocen dos localidades donde hay poblaciones de esta especie: una cerca del Tibidabo (Barcelona) y otra en el Marquesat. Según las citas recogidas por el Banco de Datos de Biodiversidad de la Comunidad Valenciana, la población del Marquesat se distribuye entre la Llometa de la Ferrera y la Lloma Molina (Catadau). Aunque se ha citado en hábitat de matorral mediterráneo, el pasado 19 de noviembre encontramos varias conchas de ejemplares muertos, y un individuo vivo, en un camino entre campos de frutales, cerca de la Llometa de la Ferrera (1,7). 

Según algunos autores, la introducción de especies de caracoles exóticos puede implicar que se adapten perfectamente al medio y que invadan los hábitats que les son favorables. Esto puede tener un impacto a nivel económico, aumentando el gasto de los agricultores para controlar a la especie invasora; y también un impacto en la comunidad de caracoles autóctonos, hasta el punto de llevar a la extinción a algunas especies, ya sea por depredación directa de la especie introducida sobre las especies indígenas, o mediante competencia por interferencia (competencia entre especies diferentes que tiene lugar cuando un individuo efectúa una actividad que, indirectamente, limita el acceso del competidor al recurso común) (8). 

En este caso, por tratarse de una especie herbívora, el impacto sobre la comunidad de caracoles nativos sería por competencia por el alimento y los lugares donde esconderse y realizar la puesta. Sin embargo, el tamaño poblacional actual de Helix melanostoma en el Marquesat, no parece lo suficientemente grande como para que haya un riesgo potencial para la comunidad de caracoles nativos, aunque habría que realizar un estudio para determinar este aspecto.

Referències:  

1. Martínez-Ortí, A. 2002. Sobre recientes hallazgos de helícidos introducidos en España. Noticiario SEM, 53: 43-44. 
2. Wikipedia: Helix (gastropod)
3. Helix melanostoma. Animal Base, early zoological literature online

4. Pérez-Ferrer, A.2012. Helix melanostoma. Biodiversidad Virtual. 

5. Grupo de AvesExóticas (GAE- SEO/BirdLife). 2006. Definiciones y términos aplicados a las aves exóticas introducidas. 
6. Quiñonero S., López-Alabau A. y García-Meseguer A.J. 2010. Nuevas localidades de Helix lucorum (Linnaeus, 1758) para la península Ibérica. SPIRA, 3 ( 3-4): 193-195

7.Helix melanostoma. Banc de Dades de Biodiversitat de la Comunitat Valenciana. Conselleria d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural.Generalitat Valenciana 
8. Aubry S., Labaune C., Magnin F. & Kiss L. 2005. Habitat and integration within indigenous communities of  Xeropicta derbentina  (Gastropoda: Hygromiidae) a recently introduced land snail in south-eastern France. Diversity and Distributions, 11: 539–547 
9. Helix melanostoma

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

Passejada per la zona cremada a Catadau en 2012: el poder de la natura

En 2012 es van cremar 50.000 hectàrees de massa forestal en la província de València, de les quals 1.590 van correspondre al terme municipal de Catadau (1). El passat dia 29 d'octubre decidírem fer una passejada per aquesta zona cremada, en concret des de l'àrea recreativa Tres Pins fins al Pla del Matamón (PR-CV 324), i el que vam observar ens va transmetre cert optimisme i esperança.

En ecosistemes mediterranis el foc és una pertorbació recurrent, de manera que les espècies mediterrànies solen tindre mecanismes per persistir després dels incendis, com per exemple, capacitat de rebrotar o de germinar, gràcies a un banc de llavors resistent al foc. En aquest sentit, la majoria d'arbres i arbusts d'ecosistemes mediterranis rebroten de soca després d'un incendi, donat que mantenen vius les seues arrels i òrgans de resistència subterranis (2,3). 

Així, al cap de cinc anys de l'incendi, vam poder observar una important regeneració d'espècies piròfiles a la zona, com el garrofer (Ceratonia siliqua), el coscoll (Quercus coccifera), la carrasca (Quercus ilex rotundifolia), el llentiscle (Pistacia lentiscus), el càdec (Juniperus oxycedrus), el margalló (Chamaerops humilis), el romer (Rosmarinus officinalis), l'argelaga (Ulex parviflorus); i algunes d'aquestes espècies es trobaven plenes de fruits.

Així mateix, la fauna campava al seu aire. Sense apartar-nos de la senda vam observar nombroses latrines de conill (Oryctolagus cuniculus), excrements de rabosa (Vulpes vulpes) al llarg de tot el recorregut, i fins i tot dues musaranyes comunes (Crocidura russula) mortes, possiblement caçades per una rabosa i posteriorment abandonades. 

Segons sembla, les musaranyes utilitzen unes glàndules odoríferes per a produir una olor desagradable que les fa poc apetitoses per als depredadors amb bon olfacte (4). En aquest cas, aquest mecanisme de defensa, encara que va evitar que foren consumides, no els va servir per a salvar-les la vida. A més, vérem passeriformes per tot arreu, sobretot busquereta capnegra (Sylvia melanocephala); i observàrem sargantanes cuallargues (Psammodromus algirus), tant individus adults com juvenils.

Dins dels invertebrats vam poder identificar diferents espècies de parotets i papallones. Així, observàrem a Sympretum fonscolombii al llarg de tot el PR, i vérem un exemplar d'Aeshna mixta i un altre de Sympetrum striolatum. La riquesa d'espècies de papallones va ser major, amb un total de deu espècies, entre elles una Vanessa atalanta que se'ns va creuar molt ràpidament. Les aranyes també estigueren presents en els matolls propers a la senda, a on vérem dos exemplars de Cyrtophora citrícola i u d'Argiope trifasciata.

Després de comprovar una vegada més el poder de la natura en la regeneració de la biodiversitat després d'un incendi, aquesta vegada darrere de la nostra pròpia casa, ens vam anar pensant en l'aspecte que tindrà aquest paratge d'ací a altres cinc anys.

Paseo por la zona quemada de Catadau en 2012: el poder de la naturaleza

En 2012 se quemaron 50.000 hectáreas  de masa forestal en la provincia de Valencia, de las que 1.590 correspondieron al término municipal de Catadau (1). El pasado día 29 de octubre decidimos dar un paseo por esta zona quemada, en concreto desde el área recreativa Tres Pins hasta el Pla del Matamon (PR-CV 324), y lo que observamos nos transmitió cierto optimismo y esperanzada. 

En los ecosistemas mediterráneos el fuego es una perturbación recurrente, por lo que las especies mediterráneas suelen tener mecanismos para persistir después de los incendios, como por ejemplo, capacidad de rebrotar o de germinar, gracias a un banco de semillas resistente al fuego. En este sentido, la mayoría de árboles y arbustos de ecosistemas mediterráneos rebrotan de la cepa tras un incendio, dado que mantienen vivos sus raíces y órganos de resistencia subterráneos (2,3). 

Así, cinco años después del incendio, pudimos observar una importante regeneración de especies pirófitas en la zona, tales cómo, algarrobo (Ceratonia siliqua), coscoja (Quercus coccifera), carrasca (Quercus ilex rotundifolia), lentisco (Pistacia lentiscus), enebro (Juniperus oxycedrus), palmito (Chamaerops humilis), romero (Rosmarinus officinalis), aliaga (Ulex parviflorus); y algunas de estas especies se encontraban repletas de frutos. 

Asimismo, la fauna campaba a sus anchas. Sin apartarnos de la senda observamos numerosas letrinas de conejo (Oryctolagus cuniculus), excrementos de zorro (Vulpes vulpes) a lo largo de todo el recorrido, e incluso dos musarañas grises (Crocidura russula) muertas, posiblemente cazadas por un zorro y posteriormente abandonadas. Al parecer, las musarañas utilizan unas glándulas odoríferas para producir un olor desagradable que las hace poco apetitosas para los depredadores con buen olfato (4). En este caso, este mecanismo de defensa, aunque evitó que fueran consumidas, no les sirvió para salvarles la vida. Los paseriformes estuvieron ampliamente distribuidos, sobre todo la curruca cabecinegra (Sylvia melanocephala); y observamos lagartijas colilargas (Psammodromus algirus), tanto individuos adultos como juveniles. 

Dentro de los invertebrados pudimos identificar diferentes especies de libélulas y mariposas. Así, observamos a Sympretum fonscolombii a lo largo de todo el PR, y vimos un ejemplar de Aeshna mixta y otro de Sympetrum striolatum. La riqueza de especies de mariposas fue mayor, con un total de diez especies, entre ellas una Vanessa atalanta que se nos cruzó muy rápidamente. Las arañas también estuvieron presentes en los matorrales próximos a la senda, donde vimos dos ejemplares de Cyrtophora citrícola y uno de Argiope trifasciata. 

Tras comprobar una vez más el poder de la naturaleza en la regeneración de la biodiversidad después de un incendio, esta vez detrás de nuestra propia casa, nos fuimos pensando en el aspecto que tendrá este paraje dentro de otros cinco años.

Referències: 

1. Acta Pleno nº5 ordinario. 23 julio de 2012 

2. Pausas, J.G. 2004. La recurrència de incendios en el monte mediterráneo. En Vallejo V.R. y Alloza J.A. eds. Avances en el estudio dela gestión del monte Mediterráneo. Fundación CEAM Pp: 47-64. 

3. Marañon, T. et al. 2004. Heterogeneidad ambiental y nicho de regeneración. En:Valladares, F. ed. Ecología del bosque mediterráneo en un mundo cambiante. Ministerio de Medio Ambiente, EGRAF, S. A., Madrid. Pp: 69-99. 

4. Guixé D., Sort F. & Jiménez L.2014. Musaraña gris Crocidura russula (Hermann, 1780). En: Calzada J., ClaveroM. & Fernández A. (eds). Guía virtual de los indicios de los mamíferos dela Península Ibérica, Islas Baleares y Canarias. Sociedad Española para laConservación y Estudio de los Mamíferos (SECEM)

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons