Biodiversitat del Marquesat: Mol·luscs

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mol·luscs. Mostrar tots els missatges

diumenge, 30 de setembre del 2018

Rumina decollata, d'agent de control biològic a invasor

Es tracta d'un caragol molt abundant per la nostra terra i que ha sigut introduït voluntàriament com a agent de control biològic en altres països, efectivitat que actualment és qüestionada, i accidentalment en uns altres on se li considera plaga.

Fílum: Mollusca/ Classe: Gastropoda

Ordre: Stylommatophora/ Família: Subulinidae
Rumina decollata, Linnaeus 1758

Caracol degollado o destructor

Rumina decollata és un caragol originari de la regió mediterrània del sud d'Europa i Nord d'Àfrica, que és fàcilment recognoscible per la seua conquilla amb forma de con allargat truncat. Els exemplars joves desenvolupen 7 voltes (verticils) enrotllades en espiral cap a la dreta. No obstant això, quan són adults perden l'àpex de la conquilla, que es queda amb només 4 o 5 verticils, i una mida d'entre 29 i 45 mm d'alçada i 11-14 mm de diàmetre (1,2).

Rumina decollata

Són hermafrodites que es poden autofecundar, encara que les agrupacions d'exemplars semblen produir més ous; i arriben a pondre uns 2000 ous al llarg de la seua vida, que sol ser d'uns dos anys i mig. Les masses d'ous les dipositen en caus, a on la incubació tindrà lloc durant 25-36 dies.

S'ha observat que aquesta espècie mostra un desenvolupament molt ràpid. L'endemà de l'eclosió ja mengen, la closca té una volta i mitja, i una longitud d'1,75 mm. Al cap de 10 dies compta amb 4 verticils complets i mesura 5,6 mm. 20 dies després té 6 voltes i mesura 9 mm. I al cap d'un mes arriba als 7 verticils i una longitud de 12 mm. A partir de llavors comença la separació del cinqué verticil, mentre que la resta de la closca segueix creixent, arribant a la grandària d'adult, uns 12,5 mm, al cap de dos mesos i mig. Per a ajudar-se a separar l'àpex de la conquilla la colpegen contra una superfície dura.

Durant els períodes de condicions adverses, com ara calor, fred o sequera, poden enterrar-se, segellar la seua obertura amb un epifragma per a evitar la dessecació, i romandre en estat latent, sent difícils de detectar. Quan les condicions tornen a ser favorables, per exemple, després del començament de l'estació humida hivernal en un clima mediterrani, els adults emergeixen per repetir el cicle (1,2).

És una espècie abundant que es troba àmpliament distribuïda en els diferents hàbitats terrestres de la Mancomunitat El Marquesat (veure mapa). Fora de la seua àrea de distribució original habita en diverses regions d'Àsia i Amèrica, a on en alguns països és considerada com una futura plaga potencial (3).

La seua introducció a Amèrica del Nord es creu que va ser deguda al fet que alguns exemplars van viatjar com a polissons en els vaixells que arribaven d'Europa a principis del segle XIX. No obstant això, a Califòrnia va poder haver estat introduïda de manera intencionada a mitjans del segle XX, com a control biològic del caragol Cornu aspersum, una plaga agrícola i hortícola molt estesa a la regió; ja que fins ara se'ls ha considerat detritívors, herbívors i depredadors facultatius d'altres caragols, és a dir, que s'alimenta d'altres caragols quan són abundants i d'un altre tipus d'aliment quan aquests disminueixen (1).

Rumina decollata

Recentment, es va analitzar la seua capacitat com a agent de control biològic, i es va observar una segregació espacial de les dues espècies, de manera que Cornu aspersum ocupava zones més elevades —pujant per les parets del terrari al laboratori, o pel tronc dels cítrics al camp— mentre que R. decollata romania a terra, el que pot afectar la taxa de trobada i depredació. A més a més, si se'ls subministrava aliment vegetal, el preferien abans que a C. aspersum; i els exemplars que depredaven eren menors de 13 mm, de manera que els d'una mida superior possiblement escapen i aconsegueixen reproduir-se a la natura. D'altra banda, quan es va subministrar només caragols menors de 13 mm, van depredar sobre ells en menys del 60% dels casos (4).

caragol moro, caracol común de jardín, cornu aspersum

Respecte a la depredació sobre la posta de C. aspersum tampoc sembla ser eficaç, ja que 10 exemplars famolencs van consumir tan sols una mitjana de 3 ous en 7 dies. Per tot això, tot i que hi ha molts informes anecdòtics sobre l'efectivitat del control biològic de C. aspersum per R. decollata en camps de cítrics, els autors de l'estudi qüestionen aquesta suposició generalitzada, i consideren que haurien de realitzar-se treballs en el camp que generen dades amb les quals poder avaluar l'eficàcia real d'aquesta espècie com a agent de control biològic (4).

Rumina decollata, de agente de control biológico a invasor
Rumina decollata es caracol originario de la región mediterránea del sur de Europa y Norte de África, que es fácilmente reconocible por su concha en forma de cono alargado truncado. Los ejemplares jóvenes desarrollan 7 vueltas (verticilos) enrolladas en espiral hacia la derecha. Sin embargo, cuando son adultos pierden el ápice de la concha, que se queda con solo 4 o 5 verticilos, y un tamaño de entre 29 y 45 mm de altura, y 11-14 mm de diámetro (1,2).

Son hemafroditas capaces de autofecundarse, aunque las agrupaciones de ejemplares parecen producir más huevos; y llegan a poner unos 2000 huevos a lo largo de su vida, que suele ser de unos dos años y medio. Las masas de huevos las depositan en madrigueras, donde la incubación tendrá lugar durante 25-36 días (1).

Rumina decollata

Se ha observado que esta especie muestra un desarrollo muy rápido. Al día siguiente de la eclosión ya comen, la concha tiene una vuelta y media, y una longitud de 1,75 mm. A los 10 días cuenta con 4 verticilos completos y mide 5,6 mm. A a los 20 días tiene 6 vueltas y mide 9 mm. Al cabo de un mes alcanza los 7 verticilos y una longitud de 12 mm (2).

A partir de entonces empieza la separación en el quinto verticilo, mientras que el resto de la concha sigue creciendo, llegando al tamaño de adulto, unos 12,5 mm, a los dos meses y medio. Para ayudarse a separar el ápice de la concha la golpean contra una superficie dura. Durante los periodos de condiciones adversas, como calor, frío o sequía, pueden enterrarse, sellar su abertura con un epifragma para evitar la desecación, y permanecer en estado latente, siendo difíciles de detectar. Cuando las condiciones vuelven a ser favorables, por ejemplo, tras el comienzo de la estación húmeda invernal en un clima mediterráneo, los adultos emergen para repetir el ciclo (1,2).

Es una especie abundante que se encuentra ampliamente distribuida en los diferentes hábitats terrestres de la Mancomunidad El Marquesat (ver mapa). Fuera de su área de distribución original habita en diversas regiones de Asia y América, donde en algunos países es considerada como una futura plaga potencial (3). Su introducción en Norteamérica se cree que fue debida a que algunos ejemplares viajaron como polizones en los barcos que llegaban de Europa a principios del siglo XIX.

Rumina decollata

Sin embargo, en California pudo haber sido introducida de manera intencionada a mediados del siglo XX, como control biológico del caracol Cornu aspersum, una plaga agrícola y hortícola muy extendida en la región; ya que hasta ahora se les ha considerado detritívoros, herbívoros y depredadores facultativos de otros caracoles, es decir que se alimenta de otros caracoles cuando son abundantes y de otro tipo de alimento cuando estos disminuyen (1).

Recientemente, se analizó su capacidad como agente de control biológico, y se observó una segregación espacial de ambas especies, de manera que Cornu aspersum ocupaba zonas más elevadas ─trepando por las paredes del terrario en el laboratorio, o por el tronco de los cítricos en el campo─ mientras que R. decollata permanecía en el suelo, lo que puede afectar a la tasa de encuentro y depredación.

cornu aspersum

Además, si se les suministraba alimento vegetal lo preferían antes que a C. aspersum; y los ejemplares que depredaban eran menores de 13 mm, de modo que los de un tamaño superior posiblemente escapan y consiguen reproducirse en la naturaleza. Por otro lado, cuando se les suministró solamente caracoles menores de 13 mm depredaron sobre ellos en menos del 60% de los casos. Respecto a la depredación sobre las puestas de C. aspersum tampoco parece ser eficaz, ya que 10 ejemplares hambrientos consumieron tan sólo una media de 3 huevos en 7 días (4).

Por todo ello, a pesar de que hay muchos informes anecdóticos sobre la efectividad del control biológico de C. aspersum por R. decollata en campos de cítricos, los autores del estudio cuestionan esta suposición generalizada, y consideran que deberían realizarse trabajos en el campo que generen datos con los que poder evaluar la eficacia real de esta especie como agente de control biológico (4).

Rumina decollata

Referències:

1. Tupen, J. & Roth, B. 2001. Further spread of the introduced decollate snail, Rumina decollata (Gastropoda: Pulmonata: Subulinidae), in California, USA. Veliger, 44(4): 400-404
2. Batts J.H. 1957. Anatomy and Life Cycle of the Snail Rumina Decollata (Pulmonata: Achatinidae). The Southwestern Naturalist, 2: 74-82.
3. De Francesco C.G. & Lagiglia H. 2007. A predatory land snail invades central-western Argentina. Biological Invasions, 9: 795-798.
4. Rory Mc Donnell R., Santangelo R., Paine T. & Hoddle, M. 2016. The feeding behaviour of Rumina decollate (Subulinidae: Gastropoda) raises questions about its efficacy as a biological control agent for Cornu aspersum (Helicidae: Gastropoda). Biocontrol Science and Technology, 26: 331-336.

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

dissabte, 27 de gener del 2018

Caragols del Marquesat: Ferussacia folliculum

Fílum: Mollusca/ Classe: Gastropoda

Ordre: Stylommatophora /Família: Ferussaciidae

Ferussacia folliculum, Schröter 1784

Una de les espècies de caragols terrestres més freqüents al Marquesat és Ferussacia folliculum. Es tracta d'un caragol d'uns 6-9 mm d'alt i 2,5-3,5 mm d'ample, amb una closca fusiforme de color marró o verd oliva quan és viu.

Ferussacia folliculum

La closca té 5-6 espires (voltes), les quatre primeres creixen de manera regular però les dues últimes són de creixement molt ràpid i representen dos terços del total de la conquilla. Aquesta és llisa i sense estries, i no té melic, que és com es denomina a la cavitat que presenten algunes espècies en la base de la closca, on es van formant les espires.

Les sutures, la línia de contacte entre una volta i la següent, són superficials i visibles. El cos és llarg i de color groc o groguenc amb un matís verdós, més fosc al dors i el cap. Els tentacles superiors són llargs i els inferiors tenen forma de tubercles curts.

Ferussacia folliculum

És una espècie nativa del Mediterrani occidental, a on el seu rang natural de distribució s'estén per la península Ibèrica, la costa mediterrània francesa, les Illes Columbretes, les Balears, Còrsega, Sardenya, Malta, Sicília, el sud d'Itàlia i Grècia. També està present al llarg de la costa nord-africana, des del Marroc fins a Tunis; i ha estat registrada, com a probable introducció, a les Illes Canàries, Madeira, Suïssa, Bèlgica, i els Alts Alps Francesos (a 2100 m d'altitud, la cota més alta registrada per a l'espècie a Europa).

A més a més ha estat introduïda a Amèrica del Nord, Austràlia, i les illes de Maurici i Reunió. A la península Ibèrica ocupa gairebé tot el territori, encara que no és habitual trobar-la per sobre dels 1000 m d'altitud. És una espècie termòfila, que pot resistir llargs períodes d'aridesa. A l'estiu, davant les altes temperatures i la falta d'humitat, estiven. Per a això, tapen l'entrada de la seua closca amb una secreció calcària de moc sec, l'epifragma (que els aïlla de l'exterior i els permet mantenir les condicions d'humitat necessària a l'interior), i romanen en letargia, alentint el seu metabolisme i alimentant-se de les seues reserves.

Ferussacia folliculum

Aquest xicotet herbívor sol agrupar-se en colònies, i pot prosperar tant en hàbitats naturals com pertorbats, a on sol viure sota les pedres, entre la fullaraca, en troncs caiguts o en zones humides i cobertes d'herba.

És un caragol ovovivípar. El progenitor incuba embrions de diverses mides. Quan fan eclosió, els nounats ja mostren una closca transparent i ovalada d'una volta i mitja, un peu verdós i ulls negres.

Aquesta forma de reproducció es basa en el fet que l'embrió es desenvolupa en l'ou, alimentant-se del rovell, però la incubació dels ous té lloc dins el cos del progenitor. Aquesta manera de reproducció té molts avantatges, entre elles, la reducció de la mortalitat de la descendència a causa de la sequera o la depredació.

Caracoles del Marquesat: Ferussacia folliculum

Ferussacia folliculum

Una de las especies de caracoles terrestres más frecuentes en el Marquesat es Ferussacia folliculum. Es un caracol de pequeño tamaño, de unos 6-9 mm de alto y 2,5-3,5 mm de ancho, con un caparazón fusiforme de color pardo o verde oliva cuando está vivo.

La concha está constituida por 5-6 espiras (vueltas). Las cuatro primeras crecen de forma regular, pero las dos últimas son de crecimiento muy rápido, y representan dos tercios del total de la concha. Esta es lisa y sin estrías, y no presenta ombligo, que es como se denomina a la cavidad que muestran algunas especies en la base del caparazón, donde se van formando las espiras. Las suturas, es decir, la línea de contacto entre una vuelta y la siguiente, son superficiales y visibles. El cuerpo es largo y de color amarillo o amarillento con un matiz verdoso, más oscuro en el dorso y la cabeza. Los tentáculos superiores son largos y los inferiores tienen forma de tubérculos cortos.

Ferussacia folliculum

Es una especie nativa del Mediterráneo occidental, donde su rango natural de distribución se extiende por la Península Ibérica, la costa mediterránea francesa, las Islas Columbretes, las Baleares, Córcega, Cerdeña, Malta, Sicilia, el sur de Italia y Grecia. También está presente a lo largo de la costa norteafricana, desde Marruecos hasta Túnez; y ha sido registrada, como probable introducción, en las Islas Canarias, Madeira, Suiza, Bélgica, y los Altos Alpes Franceses (a 2100 m de altitud, la cota más alta registrada para la especie en Europa). Además ha sido introducida en América del Norte, Australia, y en las islas de Mauricio y Reunión. En la Península Ibérica ocupa casi todo el territorio, aunque no es habitual encontrarla por encima de los 1000 m de altitud. Es una especie termófila, que puede resistir largos periodos de aridez.

Ferussacia folliculum

En verano, ante las altas temperaturas y la falta de humedad, estivan. Para ello, tapan la entrada de su concha con una secreción calcárea de moco seco, el epifragma (que les aísla del exterior y les permite mantener las condiciones de humedad necesaria en el interior), y permanecen en letargo, ralentizando su metabolismo y alimentándose de sus reservas.

Este pequeño herbívoro suele agruparse en colonias, y puede prosperar tanto en hábitats naturales como perturbados, donde suele vivir bajo las piedras, entre la hojarasca, en troncos caídos o en zonas húmedas y cubiertas de hierba. Es un caracol ovovivíparo. El progenitor incuba embriones de varios tamaños. Cuando eclosionan, los recién nacidos ya muestran una concha transparente y ovalada de una vuelta y media, un pie verdoso y ojos negros.

Esta forma de reproducción se basa en que el embrión se desarrolla en el huevo, alimentándose de la yema, pero la incubación de los huevos tiene lugar dentro del cuerpo del progenitor. Este modo de reproducción tiene muchas ventajas, entre ellas, la reducción de la mortalidad de la descendencia debido a la sequía o la depredación.

Referències:

1. Cadevall, J. y Orozco, A. 2016. Caracoles y babosas de la Península Ibérica y Baleares.
2. Ferussacia folliculum. Animal Base, early zoological literature online
3. Gasull, L.. 1981. Fauna malacológica terrestre y de agua dulce de laprovincia de Castellón de la Plana. Boll. Soc. Hist. Nat. Balears, 25: 55-102.
4. Prié, V. 2017. Ferussacia folliculum. The IUCN Red List of ThreatenedSpecies 2017: e.T171593A1328623.
5. Sablon R., HansenM. & Backeljau T. 2017. First record of the landsnail Ferussacia folliculum(Schröter, 1784) in Belgium (Mollusca: Gastropoda: Ferussaciidae). Belgian Journal of Zoology 147 (1): 77–80.
6. Editorial Fundación Gypaetus. 2006. Caracoles terrestres de Andalucía. Guía y manual de identificación. Fundación Gypaetus y Consejería de Medio Ambiente de la Junta de Andalucía.
7. KS Zajac & PE Kramarz. 2017. Terrestrial gastropods - how do they reproduce? Invertebrate Survival Journal, 14: 199-209.

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

diumenge, 26 de novembre del 2017

Helix melanostoma, un caragol exòtic al Marquesat

Fílum: Mollusca/ Classe: Gastropoda

Ordre: Stylommatophora /Família: Helicidae

Helix melanostoma, Draparnaud 1801

Caragol cavador; Caracol cavador

Fa aproximadament 15 anys es va trobar una població d'un caragol exòtic, Helix melanostoma, a la Llometa de la Ferrera, a Llombai. Pertany al gènere Helix, un gènere natiu d'Europa i de la regió mediterrània. Entre els seus congèneres més coneguts es troba el Caragol de Borgonya, Helix pomatia, que és l'espècie més apreciada en la gastronomia francesa (1,2).

És un caragol gran (2,8-3,6 x 2,8-3,3 cm) que té una closca amb moltes estries de color gris amb tonalitat rogenca, el cos és marró fosc o gris groguenc amb uns tentacles de 1,5 cm de color groc clar. Se li coneix com Caragol Cavador, ja que cada dia sol cavar un forat de 3-5 cm de profunditat per a enterrar-se (3,4).

Originari del nord d'Àfrica, la seua àrea de distribució comprén el nord d'Algèria i Tunísia. També el trobem al sud de França, concretament entre l'estuari del Roine i l'Argenç, probablement introduït, encara que alguns autors consideren que es tracta d'una espècie criptogénica (és a dir, una espècie de la qual no és possible demostrar si és nativa o ha estat introduïda). A França habita en jardins, vinyes i plantacions d'oliveres (3,4,5,6).

A Espanya només es coneixen dues localitats on hi ha poblacions d'aquest caragol: una a prop del Tibidabo (Barcelona) i una altra al Marquesat. Segons les cites recollides pel Banc de Dades de Biodiversitat de la Comunitat Valenciana, la població del Marquesat es distribueix entre la Llometa de la Ferrera i la Lloma Molina (Catadau). Encara que s'ha citat en hàbitat de matoll mediterrani, el passat 19 de novembre vam trobar diverses closques d'exemplars morts, i a més a més un individu viu, en un camí entre camps de fruiters, a prop de la Llometa de la Ferrera (1,7).

Segons alguns autors, la introducció d'espècies de caragols exòtics pot implicar que s'adapten perfectament al medi i que envaïsquen els hàbitats que els són favorables. Això pot tenir un impacte a escala econòmica, augmentant les despeses dels agricultors per controlar l'espècie invasora; i també un impacte en la comunitat de caragols autòctons, fins al punt de portar a l'extinció a algunes espècies, ja siga per depredació directa de l'espècie introduïda sobre les espècies indígenes, o mitjançant competència per interferència (competència entre espècies diferents que té lloc quan un individu efectua una activitat que, indirectament, limita l'accés del competidor al recurs comú) (8).

En aquest cas, per tractar-se d'una espècie herbívora, l'impacte sobre la comunitat de caragols natius seria per competència per l'aliment i els llocs on amagar-se i realitzar la posta. Actualment, però, la mida poblacional d'Helix melanostoma al Marquesat, no sembla prou gran perquè hi haja un risc potencial per a la comunitat de caragols natius, encara que caldria realitzar un estudi per tal de comprovar aquest aspecte.

Helix melanostoma, un caracol exótico en el Marquesat

Hace aproximadamente 15 años se encontró una población de un caracol exótico, Helix melanostoma, en la Llometa de la Ferrera, en Llombai. Pertenece al género Helix, un género nativo de Europa y de la región mediterránea. Entre sus congéneres más conocidos se encuentra el Caracol de Borgoña, Helix pomatia, que es la especie más apreciada en la gastronomía francesa (1,2).

Es un caracol grande (2,8-3,6 x 2,8-3,3 cm) que tiene un caparazón con muchas estrías de color gris con tonalidad rojiza, el cuerpo es marrón oscuro o gris amarillento, con unos tentáculos de 1,5 cm de color amarillo claro. Se le conoce como Caracol Cavador, ya que cada día suele cavar un agujero de 3-5 cm de profundidad para enterrarse (3,4).

Originario del norte de África, su área de distribución comprende el norte de Argelia y Túnez. También lo encontramos en el sur de Francia, concretamente entre el estuario del Ródano y el Argens, probablemente introducido, aunque algunos autores consideran que se trata de una especie criptogénica (es decir, una especie de la que no es posible demostrar si es nativa o ha sido introducida). En Francia habita en jardines, viñedos y plantaciones de olivos (3,4,5,6).

En la Península Ibérica sólo se conocen dos localidades donde hay poblaciones de esta especie: una cerca del Tibidabo (Barcelona) y otra en el Marquesat. Según las citas recogidas por el Banco de Datos de Biodiversidad de la Comunidad Valenciana, la población del Marquesat se distribuye entre la Llometa de la Ferrera y la Lloma Molina (Catadau). Aunque se ha citado en hábitat de matorral mediterráneo, el pasado 19 de noviembre encontramos varias conchas de ejemplares muertos, y un individuo vivo, en un camino entre campos de frutales, cerca de la Llometa de la Ferrera (1,7).

Según algunos autores, la introducción de especies de caracoles exóticos puede implicar que se adapten perfectamente al medio y que invadan los hábitats que les son favorables. Esto puede tener un impacto a nivel económico, aumentando el gasto de los agricultores para controlar a la especie invasora; y también un impacto en la comunidad de caracoles autóctonos, hasta el punto de llevar a la extinción a algunas especies, ya sea por depredación directa de la especie introducida sobre las especies indígenas, o mediante competencia por interferencia (competencia entre especies diferentes que tiene lugar cuando un individuo efectúa una actividad que, indirectamente, limita el acceso del competidor al recurso común) (8).

En este caso, por tratarse de una especie herbívora, el impacto sobre la comunidad de caracoles nativos sería por competencia por el alimento y los lugares donde esconderse y realizar la puesta. Sin embargo, el tamaño poblacional actual de Helix melanostoma en el Marquesat, no parece lo suficientemente grande como para que haya un riesgo potencial para la comunidad de caracoles nativos, aunque habría que realizar un estudio para determinar este aspecto.