Esplugabous (Bubulcus ibis)

Fílum: Chordata/ Classe: Aves

Ordre: Pelecaniformes/ Família: Ardeidae
Bubulcus ibis, Linnaeus 1758

Esplugabous; Garcilla Bueyera

Un dels ardeids presents al Marquesat és l’Esplugabous, Bubulcus ibis. Aquesta au de mig metre de longitud i vora 300-400 g de pes, es distingeix fàcilment pel seu bec curt i groc i el seu plomatge blanc. Durant l'estació reproductora els adults desenvolupen plomes ornamentals de color groguenc al pit, el cap i l’esquena. És una espècie gregària que nidifica en colònies, sovint amb altres ardeids, posant els nius en les copes dels arbres o entre la vegetació palustre. La posta sol produir-se entre mitjan maig i final de juny, i la seua grandària varia de 3 a 9 ous en funció del patró anual de precipitacions (1,2,3,4). 

Esplugabous; Garcilla Bueyera (Bubulcus ibis)

Originària d'Àfrica i Àsia, a finals del segle XIX va començar un procés d'expansió que l'ha portat a estar present en tots els continents, excepte l'Antàrtida. El major contingent de l'espècie a Europa es troba a la península Ibèrica, on s'ha estimat que la població reproductora espanyola comptaria amb almenys 65.000 parelles (3,5,6). A la Comunitat Valenciana és l'ardeid més abundant, amb una població nidificant que oscil·la al voltant de les 4.000 parelles (2,5). 

Tot i que pot consumir un ampli espectre de preses, i fins i tot matèria vegetal, sol alimentar-se principalment d'insectes; revelant-se en algunes zones com un important agent en el control biològic de plagues agrícoles (1,7,8). No obstant això, si alguna cosa la diferencia d'altres ardeids, és la seua associació amb el bestiar. Així, tant el nom del seu gènere Bubulcus, que vol dir «pastor» en llatí, com el nom comú que rep en nombroses regions, estan relacionats amb aquest fet. En aquest sentit, alguns noms vernacles fan referència a la creença errònia que consumeixen les caparres adherides al bestiar, quan en realitat capturen els insectes i xicotets vertebrats que aquest aixeca al seu pas (9,10). Al costat del bestiar, o altres grans mamífers, la seua eficàcia de captura és molt més gran que quan s'alimenten a soles, i a més a més redueixen la despesa energètica invertida en desplaçaments. El resultat és similar quan segueixen a la maquinària agrícola, però els obliga a gastar més en desplaçaments (11, 12, 13).

Gràcies a la presència del pastor local podem delectar-nos contemplant a aquestes aus a cavall del ramat, mentre observem amb admiració un dels oficis més antics de la civilització. Imatges que ens fan pensar en la transhumància entre la plana valenciana i la serra de Conca, Albarrasí i Javalambre. Una activitat que va permetre mantenir durant segles l'alta productivitat de l'agricultura valenciana, gràcies a l'abonament natural aportat pel bestiar, i que ha arribat fins als nostres dies (14,15).

Garcilla Bueyera,Bubulcus ibis

Esplugabous; Garcilla Bueyera (Bubulcus ibis)

Una de las ardeidas presentes en el Marquesat es la Garcilla Bueyera, Bubulcus ibis. Esta ave de medio metro de longitud y unos 300-400 gr de peso es fácilmente reconocible por su pico corto y amarillo y su plumaje blanco. Durante la estación reproductora los adultos desarrollan plumas ornamentales de color ocre en el pecho, la cabeza y el dorso. 

Es una especie gregaria que nidifica en colonias, a menudo con otras ardeidas, situando los nidos en las copas de los árboles o entre la vegetación palustre. La puesta suele producirse entre mediados de mayo y finales de junio, y su tamaño varía de 3 a 9 huevos en función del patrón anual de precipitaciones (1,2,3,4). 

Esplugabous; Garcilla Bueyera (Bubulcus ibis)

Originaria de África y Asia, a finales del siglo XIX comenzó un proceso de expansión que la ha llevado a estar presente en todos los continentes, excepto la Antártida. El mayor contingente de la especie en Europa se encuentra en la Península Ibérica, dónde se ha estimado que la población reproductora española contaría con al menos 65.000 parejas (3,5,6). En la Comunidad Valenciana es la garza más abundante, con una población nidificante que oscila en torno a las 4.000 parejas (2,5).

Aunque puede consumir un amplio espectro de presas, e incluso materia vegetal, suele alimentarse principalmente de insectos; revelándose en algunas zonas como un importante agente en el control biológico de plagas agrícolas (1,7,8). No obstante, si algo la diferencia de otras garzas, es su asociación con el ganado. Así, tanto el nombre de su género Bubulcus, que significa «pastor» en latín, como el nombre común que recibe en numerosas regiones, están relacionados con este hecho. En este sentido, algunos nombres vernáculos hacen referencia a la creencia errónea de que consumen las garrapatas adheridas al ganado, cuando en realidad capturan los insectos y pequeños vertebrados que este levanta a su paso (9,10). Junto al ganado, u otros grandes mamíferos, su eficacia de captura es mucho mayor que cuando se alimentan a solas, y además reducen el gasto energético invertido en desplazamientos. El resultado es similar cuando siguen a la maquinaria agrícola, pero les obliga a invertir más en desplazamientos (11, 12, 13).

Gracias a la presencia del pastor local podemos deleitarnos contemplando a estas aves a lomos del rebaño, mientras observamos con admiración uno de los oficios más antiguos de la civilización. Imágenes que nos hacen pensar en la trashumancia entre la llanura valenciana y la serranía de Cuenca, Albarracín y Javalambre. Una actividad que permitió mantener durante siglos la alta productividad de la agricultura valenciana, gracias al abono natural aportado por el ganado, y que ha llegado hasta nuestros días (14,15).

Referències: 

1. BirdLifeInternational. 2016. Bubulcus ibis. The IUCN Red List of Threatened Species2016: e.T22697109A86454050.

2. Bubulcus ibis. Banc de Dades de Biodiversitat de laComunitat Valenciana. Conselleria d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic iDesenvolupament Rural. Generalitat Valenciana.

3. Garcilla bueyera.Las aves de la A a la Z. Enciclopedia de las Aves de España, editada porSEO/BirdLife y la Fundación BBVA. 2008. 

4. Ramo, C. et al. 2013. Long-Term Population Trends of Colonial Wading Birds Breeding in Doñana (Sw Spain) in Relation to Environmental and Anthropogenic Factors. Ardeola, 60(2):305-326.

5. Garrido, J.R. 2003.Garcilla Bueyera, Bubulcus ibis. En, R. Martí y J. C. del Moral (Eds.): Atlas de las Aves Reproductoras de España, pp. 112-113. Dirección General de Conservación de la Naturaleza-Sociedad Española de Ornitología. Madrid. 

6. Garrido, J.R. 2012. GarcillaBueyera, Bubulcus ibis. En, SEO/BirdLife: Atlas de las aves en invierno enEspaña 2007-2010, pp. 143-142. Ministerio de Agricultura, Alimentación y MedioAmbiente-SEO/BirdLife. Madrid. 

7. Mohammedi, A. et Doumandji, S., 2013. Lestatut des proies de Bubulcus ibis dans la región de Chlef, Rev. Écol. (Terreet Vie), 68: 283-289 

8. Mohammedi, A. et al. 2016. Impact of predation by Cattle Egret Bubulcus ibis L.on wildlife of farmlands in Chlef region, Algeria. Lebanese Science Journal, 17(2):117-129. 

9.Wikipedia: Bubulcus ibis 

10 Telfair II, Raymond C. 2006. CattleEgret (Bubulcus ibis), version 2.0. In The Birds of North America (P. G.Rodewald, editor). Cornell Lab of Ornithology, Ithaca, New York, USA. 
11. Dinsmore, J.J.. 1973. Foraging Successof Cattle Egrets, Bubulcus ibis. The American Midland Naturalist, 89: 242-246  
12. Kamler J.F., Suinyuy T.N. & Goulding W. 2008. Cattle Egret and Common Ostrich associations in South Africa. Ostrich 79:105-106

13. Fernandez, E.V. et al. 2014. Intraspecific host selection of Père David's deer by cattle egrets in Dafeng, China. BehaviouralProcesses, 105: 36-39

14. Piqueras, J. y Sanchís, C. 1990. La trashumancia ibérico-valenciana en la Edad. Moderna. Saitabi, 40: 197-209.

15.P. Cerdà. Los nuevos pastores: trashumantes, pero con wasap. Levante 20/10/2016

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

Cabrellot, Podiceps cristatus, a l’assut Nou del riu Magre.

Fílum: Chordata/ Classe: Aves

Ordre: Podicipediformes/ Família: Podicipedidae
Podiceps cristatus, Linnaeus 1758

Cabrellot; Somormujo lavanco

Durant aquests dies, a l'Assut Nou del riu Magre, al costat de gallinetes d'aigua i fotges, s'observa un cabrellot, Podiceps cristatus. Es tracta d'una au elegant, de cos, coll i bec allargats, que encara que a l'estiu llueix un plomatge vistós, ara es troba amb el plomatge hivernal que és molt menys cridaner. És una au aquàtica que ocupa zones humides d'aigües obertes de certa profunditat, i amb peixos, dels quals bàsicament s'alimenta.

Durant el festeig duen a terme una dansa ritual on tant el mascle com la femella se situen un davant l'altre, amb la cresta i les goles eriçades, balancejant el cap d'un costat a un altre i, posteriorment, es posen drets sobre l'aigua durant uns segons tocant pit contra pit.

A partir de març comencen a construir el niu, on la femella pon entre 3 i 6 ous que coven durant uns 28 dies tots dos membres. Els pollets abandonen el niu només néixer i viatgen a lloms dels seus pares, ocults entre les ales, fins i tot quan aquests se submergeixen a buscar aliment. Tots dos pares s'encarreguen de la seua alimentació, i al cap de deu setmanes ja són capaços de submergir-se i aconseguir l'aliment per ells mateixos. 

Encara que és una espècie sedentària o parcialment migradora, a l'hivern les poblacions del nord d'Europa han de desplaçar-se cap al sud a la recerca de zones òptimes que no es gelen. A la península Ibèrica es distribueix pràcticament per tota ella, encara que és més abundant per les zones amb un major nombre d'aiguamolls adequats per a l'espècie. En l'últim Atles d'Aus Reproductores d'Espanya s'ha estimat una població reproductora mínima de 1.642 parelles.

El Banc de Dades de Biodiversitat de la Comunitat Valenciana mostra una sèrie temporal on s'observa que el nombre més gran de parelles reproductores censades va ser l'any 1999 amb 211, i que l'última dada de la sèrie és en 2015 amb 95 parelles. Pel que fa al nombre d'individus hivernants, el nombre més gran va ser en 2007 amb 660 exemplars i l'últim cens de la sèrie temporal correspon al 2012 amb 302 individus. Respecte a l'estat legal del cabrellot, a la Llista Vermella d’espècies amenaçades de la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura) està catalogat com a espècie de Preocupació Menor, mentre que a Espanya es troba dins de la Llista d'Espècies Silvestres en Règim de Protecció Especial (LESRPE).

Somormujo lavanco (Podiceps cristatus) en el Assut Nou del río Magro

Durante estos días, en el Assut Nou, junto a gallinetas de agua y fochas, se observa un somormujo lavanco, Podiceps cristatus. Se trata de un ave elegante, de cuerpo, cuello y pico alargados, que aunque en verano luce un plumaje vistoso, ahora se encuentra con el plumaje invernal que es mucho menos llamativo. Es un ave acuática que ocupa zonas húmedas de aguas abiertas de cierta profundidad, y con peces, de los que básicamente se alimenta.

Durante el cortejo lleva a cabo una danza ritual donde tanto el macho como la hembra se sitúan uno frente al otro, con la cresta y las golas erizadas, balanceando la cabeza de un lado a otro, posteriormente, se ponen de pie sobre el agua durante unos segundos tocando  pecho contra pecho.

A partir de marzo empiezan a construir el nido, donde la hembra pone entre 3 y 6 huevos que ambos miembros incuban durante unos 28 días. Los pollos abandonan el nido nada más nacer y viajan a lomos de sus padres ocultos entre las alas, incluso cuando estos se sumergen a buscar alimento. Ambos progenitores se encargan de su alimentación, y a las diez semanas ya son capaces de sumergirse y conseguir alimento por ellos mismos.

Aunque es una especie sedentaria o parcialmente migradora, en invierno las poblaciones del norte de Europa suelen desplazarse hacia el sur en busca de zonas óptimas que no se hielen. En la Península Ibérica se distribuye prácticamente por todo el territorio, aunque es más abundante en zonas con un mayor número de humedales adecuados para la especie. 

El último Atlas de Aves Reproductoras de España estimó una población reproductora de al menos 1.642 parejas. Para la Comunidad Valenciana, el Banco de Datos de Biodiversidad muestra una serie temporal con un pico en 1999 con 211 parejas reproductoras censadas, mientras que en el último registro de la serie, correspondiente a 2015, se contabilizaron 95 parejas. Respecto al número de invernantes, la serie temporal muestra un máximo en 2007 con 660 ejemplares avistados, y el último registro corresponde a 2012 con 302 individuos.

En cuanto al estado legal del somormujo lavanco en la Lista Roja de la UICN (Unión Internacional para la Conservación de la Naturaleza) está catalogado como especie de Preocupación Menor, y en España se encuentra dentro del Listado de Especies Silvestres en Régimen de Protección Especial (LESRPE)

Referències: 

Podiceps cristatus.Bancde Dades de Biodiversitat de la Comunitat Valenciana. Conselleriad'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i DesenvolupamentRural.GeneralitatValenciana
Llimona, F. 2003. Somormujo lavanco, Podiceps cristatus. En, R. Martí yJ. C. del Moral (Eds.): Atlas de las Aves Reproductoras de España, pp. 76-77.Dirección General de Conservación de la Naturaleza-Sociedad Española deOrnitología. Madrid. 

BirdLifeInternational. 2016. Podiceps cristatus. The IUCN Red List of ThreatenedSpecies 2016: e.T22696602A86037864.

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

Cyrtophora citricola

Fílum: Arthropoda/ Classe: Arachnida

Ordre: Araneae/ Família: Araneidae 
Cyrtophora citricola, Forskål 1775

Una altra de les aranyes presents al Marquesat és Cyrtophora citricola, l'única de les 38 espècies del gènere tropical Cyrtophora que es troba a Europa, ocupant les regions més càlides del continent. A escala mundial, l'espècie també s'estén per les zones subtropicals i tropicals d'Àsia, Àfrica, Austràlia, i més recentment s'ha trobat a Amèrica (1,2,3).

A la península Ibèrica es distribueix per la franja costanera de la Mediterrània i l'Atlàntic fins a la desembocadura del Miño, endinsant-se cap a l'interior principalment per les depressions del Guadalquivir, Guadiana i Tajo. No sobreviu a les gelades, ocupant zones amb una temperatura mínima anual superior als -1 °C (4,5). Al Marquesat l'hem pogut observar als Barrancs Ample, del Queixal, de Muntanya i de Farina i al riu Magre (veure el mapa); encara que anirem ampliant aquesta informació quan disposem de noves dades. 

Les femelles (1,0-1,2 cm) tripliquen la grandària dels mascles (uns 0,3 cm). Aquestes construeixen unes complexes teranyines no enganxoses, que triguen almenys 4 nits a elaborar, formades per una malla horitzontal amb un con al centre, que utilitza com a refugi i dipòsit de les ooteques; una densa xarxa irregular que provoca el xoc i la caiguda de les preses cap al con; i moltes línies perifèriques que suporten tota l'estructura (4,6,7).

Els mascles adults no construeixen teranyines i deixen de menjar, morint després de l'aparellament. Pel que fa a la seua alimentació, pareix que depreda una gran quantitat de dípters i palometes (lepidòpters nocturns; 5,6).

Poden viure en solitari o formar colònies de fins a centenars d'individus, que elaboren i mantenen les seues xarxes dins d'una matriu de xarxes interconnectades (comportament territorial de sociabilitat permanent). Moltes vegades les colònies consisteixen en la descendència d'una femella, que no s'ha dispersat després de l'eclosió. Viure en colònies els proporciona avantatges com: estalvi de recursos, compartint els fils del perímetre i augmentant l'eficiència de captura amb xarxes més xicotetes a causa de l'efecte de Ricochet (una presa que aconsegueix escapar d'una xarxa pot ser atrapada per una altra veïna); millor vigilància de les preses; augment de l’èxit reproductor; o millorar la defensa contra depredadors i paràsits (5,6,8,9,10,11).

Araña orbitela de las chumberas

Otra de las arañas presentes en el Marquesat es Cyrtophora citricola, la única de las 38 especies del género tropical Cyrtophora que se encuentra en Europa, ocupando las regiones más cálidas del continente. A escala mundial, la especie también se extiende por las zonas subtropicales y tropicales de Asia, África, Australia, y más recientemente se ha localizado en América (1,2,3). 

En la Península Ibérica se distribuye por la franja costera del Mediterráneo y el Átlántico hasta la desembocadura del Miño, adentrándose hacia el interior principalmente por las depresiones del Guadalquivir, Guadiana y Tajo. No sobrevive a las heladas, ocupando zonas con una temperatura mínima anual superior a -1ºC (4,5). En el Marquesat la hemos podido observar en los Barrancos Ample, del Queixal, de Muntanya y de Farina, y en el río Magro (ver mapa); aunque iremos ampliando esta información cuando dispongamos de nuevos datos.

Las hembras (1,0-1,2 cm) triplican el tamaño de los machos (unos 0,3 cm). Éstas construyen unas complejas telarañas no pegajosas, que tardan al menos 4 noches en elaborar, formadas por una malla horizontal con un cono en el centro, que utiliza como refugio y depósito de las ootecas; una densa red irregular que provoca el choque y la caída de las presas hacia el cono; y muchas líneas periféricas que soportan toda la estructura (4,6,7). 

Los machos adultos no construyen telarañas y dejan de comer, muriendo tras el apareamiento (4,6,7). Respecto a su dieta, parece que depreda una gran cantidad de dípteros y polillas (lepidópteros nocturnos; 5,6).

Pueden vivir en solitario o formar colonias de hasta cientos de individuos, que elaboran y mantienen sus redes dentro de una matriz de redes interconectadas (comportamiento territorial de sociabilidad permanente). A menudo las colonias consisten en la descendencia de una hembra, que no se ha dispersado tras la eclosión. Vivir en colonias les proporciona ventajas como: ahorro de recursos, compartiendo los hilos del perímetro y aumentando la eficiencia de captura con redes más pequeñas debido al efecto de Ricochet (una presa que logra escapar de una red puede ser atrapada por otra vecina); mejor vigilancia de las presas; aumento del éxito reproductor; o mejorar la defensa contra depredadores y parásitos  (5,6,8,9,10,11).

Referències: 

1. Cyrtophora.

2. A colonial tentweb orbweaver, Cyrtophora citricola (Arachnida: Araneae:Araneidae)

3. A. Sánchez-Ruiz y R. Teruel 2006. Acerca de la presencia de Cyrtophora citricola (Forskål, 1775)(Araneae: Araneidae) en Cuba. Boletín Sociedad Entomológica Aragonesa, n1 38 (2006) : 335−336.

4. Morano E. 2007. Cyrtophora Simon, 1864. Cyrtophora citricola (Forsköel, 1775). Sea-entomologia.

5. C. González i D. Bertran. 2014. Els hostes del jardí. Cyrtophora citricola. Brolla, 33: 12.

6. Cyrtophora citricola

7. Naturdata, biodiversidade online: Cyrtophora citricola (Forskål, 1775)

8. Avilés L. et al. 2001. Arañas sociales de la Amazonía ecuatoriana, con notas sobre seis especies sociales no descritas previamente. Rev. chil. hist. nat. v.74 n.3 Santiago set. 2001

9. L. Ventura & Y. Lubin. 2015. Density-dependent fitness and dispersal in a colonial spider, Cyrtophora citricola. 29th European Congress of Arachnology– Brno 2015. Pp: 169
10. G. B. Edwards. 2006. Cyrtophora citricola (Araneae: Araneidae), a Colonial Tentweb Orbweaver Established in Florida. Entomology Circular No. 411.
11. Leborgne, R., Cantarella, T. & Pasquet, A. 1998. Colonial life versus solitary life in Cyrtophora citricola (Araneae, Araneidae). Insectes soc. 45:125.

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons