Biodiversitat del Marquesat: de juliol 2017

diumenge, 30 de juliol del 2017

Cabra Salvatge al Matamon

Fílum: Chordata /Classe: Mammalia

Ordre: Artiodactyla/ Família: Bovidae

Capra pyrenaica, Schinz 1838
Cabra Salvatge, Cabra Montés

La cabra salvatge, Capra pyrenaica, mai s'ha extingit a la Comunitat Valenciana, encara que a mitjans del segle XX la seua distribució es limitava a la Tinença de Benifassà i la Muntanya Turmell a Castelló, i a la Muela de Cortes i Sierra Martés a València. Actualment, les dues poblacions han augmentat i han arribat a entrar en contacte de manera que es distribueix des del nord de Castelló fins a les muntanyes del nord d'Alacant.

Dimarts a la vesprada, vam anar a veure unes basses que hi ha a la Rambla García originades, possiblement, per una pèrdua d'aigua en una bassa de reg. En aquestes basses vam veure diverses espècies de libèl·lules i altres insectes. Vam continuar cap als Cintos de Carxata i en arribar a la cadena que hi ha al camí vam veure a la part alta dels Cintos unes cinc cabres salvatges femelles amb les seues cries, i damunt del tot, cap al Barranc de la Mina, unes altres cinc o sis més també amb cries, algunes d'elles portaven bessons. Tenint en compte que solen parir al maig, les cries tindrien entre dos i tres mesos. Segons sembla, s'han observat en totes les muntanyes del Marquesat, des de La Colaita fins a La Falaguera, sobretot des de l'incendi de 2012.

Més informació: Cabra salvatge. Banc de dades de biodiversitat. Generalitat Valenciana

Cabra Montés en el Matamón

La cabra montés, Capra pyrenaica, nunca se ha extinguido de la Comunidad Valenciana, pero a mediados del siglo XX su distribución se limitaba a La Tinença de Benifassa y al Monte Turmell en Castellón, y a la Muela de Cortes y Sierra Martes en Valencia. Actualmente ambas poblaciones han aumentado y han llegado a entrar en contacto, por lo que se distribuye desde el norte de Castellón hasta las montañas del norte de Alicante.

El martes por la tarde fuimos a ver unas balsas que hay en la Rambla García, originadas posiblemente por una fuga en una balsa de riego. En estas balsas vimos varias especies de libélulas y otros insectos. Continuamos hacia los Cintos de Carxata y al llegar a la cadena que hay en el camino vimos en lo alto de los Cintos unas cinco cabras montesas hembras con sus crías, y arriba del todo, hacia el Barranco de la Mina, otras cinco o seis cabras más también con crías, algunas de ellas llevaban gemelos. Teniendo en cuenta que suelen parir en mayo, las crías tendrían entre dos y tres meses. Parece ser que se han observado en todas las montañas del Marquesat, desde La Colaita hasta La Falaguera, sobre todo desde el incendio de 2012.

Más información: Cabra montés. Banco de datos de biodiversidad. Generalitat Valenciana

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

dijous, 27 de juliol del 2017

Tortuga d’aigua exòtica al riu Magre

Fílum: Chordata/ Classe: Sauropsida

Ordre: Testudines/ Família: Emydidae

Trachemys scripta elegans, Schoepff 1792

Tortuga d’aigua d'orelles roges; Galápago de Florida

El dimarts, passejant per la vora del riu Magre entre l'Assut Nou i el Vell, vam veure a una tortuga d’aigua prenent el sol damunt d'una roca en el centre del llit, i una altra prop d'ella nadant. Concretament eren dues Tortugues d’Aigua d'Orelles Roges, Trachemy scripta elegans. Es tracta d'una espècie originària dels Estats Units que a la Comunitat Valenciana està catalogada com a espècie exòtica invasora, i per tant la seua tinença es troba regulada.

La introducció d'aquestes tortugues d’aigua exòtiques a Espanya, i en molts altres països del món, es deu principalment a l'alliberament intencionat d'individus procedents del comerç de mascotes. L'èxit de la comercialització d'aquestes espècies és conseqüència de la seua xicoteta mida quan és venuda, el seu fàcil manteniment i el seu baix preu. No obstant això, posteriorment, sense conéixer les conseqüències a escala mediambiental, els propietaris les solen abandonar a causa de la grandària que aconsegueixen (± 30 cm), la seua llarga esperança de vida, la seua voracitat i perquè solen ser agressives. Aquestes espècies competeixen per l'aliment i els llocs on prendre el sol i pondre els ous amb les espècies autòctones: la Tortuga d’Aigua Ibèrica, Mauremys leprosa, i la Tortuga d’Aigua Europea, Emys orbicularis.

La Tortuga d’Aigua Ibèrica ha estat citada al riu Magre al seu pas pel Marquesat, per la qual cosa no seria desgavellat valorar la grandària poblacional d'aquesta i altres espècies exòtiques, i si cal, procedir a la seua erradicació de la zona per eliminar aquesta competència.

Galápago exótico en el río Magro

El martes, paseando por la orilla del río Magro entre el Assut Nou y el Vell, vimos un galápago tomando el sol sobre una roca en el centro del cauce, y otro nadando cerca de él. Concretamente eran dos Tortugas de Florida, Trachemys scripta elegans. Se trata de una especie originaria de los Estados Unidos que en la Comunidad Valenciana está catalogada como especie exótica invasora, y por tanto su tenencia se encuentra regulada.

La introducción de estos galápagos exóticos en España, y en muchos otros países del mundo, se debe principalmente a la liberación intencionada de individuos procedentes del comercio de mascotas. El éxito de la comercialización de estas especies es consecuencia de su pequeño tamaño cuando es vendido, su fácil mantenimiento y su bajo precio. Sin embargo, posteriormente, sin conocer las consecuencias a nivel medioambiental, los propietarios las suelen abandonar debido al tamaño que alcanzan (± 30 cm), su larga esperanza de vida, su voracidad y al hecho de que suelen ser agresivas. Estas especies compiten por el alimento, lugares donde tomar el sol y realizar la puesta, con las especies autóctonas: el Galápago Leproso, Mauremys leprosa, y el Galápago Europeo, Emys orbicularis.

El Galápago Leproso ha sido citado en el río Magro a su paso por el Marquesat, por lo que no sería descabellado valorar el tamaño poblacional de ésta y otras especies exóticas y, si es necesario, proceder a su erradicación de la zona para eliminar esta competencia.

Referències:

http://www.dogv.gva.es/disposicio?sig=005001/2014&L=1&url_lista=

http://www.vertebradosibericos.org/reptiles/habitat/trascrha.html

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

dimarts, 25 de juliol del 2017

Eristalinus taeniops (Mosca tigre)

Fílum: Arthropoda/Classe: Insecta

Ordre: Diptera/ Família: Syrphidae

Eristalinus taeniops, Wiedemann 1818

Mosca tigre

La Mosca Tigre, Eristalinus taeniops, en aparença i grandària similar a una abella, és fàcilment recognoscible per les franges verticals que mostren els seus ulls, que la distingeixen d'altres espècies del seu gènere. El sexe també resulta senzill d'establir a simple vista, ja que els mascles tenen els ulls junts, mentre que en les femelles es troben separats (1,2).

Eristalinus taeniops

Solen realitzar la posta en aigües estancades a on les larves podran alimentar-se de la matèria orgànica en descomposició. Els adults, per contra, s'alimenten de nèctar i pol·len, jugant un important paper en la pol·linització de les plantes que visiten. És una espècie autòctona inofensiva àmpliament distribuïda a la Mediterrània, que s'estén pel continent africà fins al subcontinent indi (3,4,5).

La Mosca Tigre és un clar exemple de mimetisme batesià, és a dir, quan una espècie inofensiva ha evolucionat per semblar-se a una altra perillosa o repugnant a fi d'evitar als seus depredadors.

En el cas dels sírfids com la mosca tigre, a més de copiar l'aspecte d'abelles o vespes, també imiten el seu comportament, de manera que poden mantenir-se estàtics en vol.

S'han descrit altres dos tipus de mimetisme: el mimetisme müllerià, en el qual dues espècies perilloses o repugnants s'imiten mútuament, creant un grup d'espècies que els seus depredadors poden reconéixer; i l'automimetisme, en el qual una part del cos imita a una altra, per exemple, les taques que semblen ulls. Una última estratègia en aquest sentit seria el camuflatge o cripsi, en la qual, en lloc d'imitar a un altre ésser viu del seu entorn, l'espècie s'assembla al mateix entorn en el qual viu (5,6,7).

Eristalinus taeniops

Eristalinus taeniops (Mosca Tigre)

La Mosca Tigre, Eristalinus taeniops, en apariencia y tamaño similar a una abeja, es fácilmente reconocible por las franjas verticales que muestran sus ojos, y que la distinguen de otras especies de su género. El sexo también resulta sencillo de establecer a simple vista, ya que los machos tienen los ojos juntos, mientras que en las hembras se encuentran separados (1,2).

Eristalinus taeniops

Suelen realizar la puesta en aguas estancadas, dónde las larvas podrán alimentarse de la materia orgánica en descomposición.

Los adultos, por el contrario, se alimentan de néctar y polen, jugando un importante papel en la polinización de las plantas que visitan. Es una especie autóctona inofensiva ampliamente distribuida en el Mediterráneo, que se extiende por el continente africano hasta el subcontinente indio (3,4,5).

La Mosca Tigre es un claro ejemplo de mimetismo batesiano, es decir, cuando una especie inofensiva ha evolucionado para parecerse a otra peligrosa o repugnante con objeto de evitar a sus depredadores. En el caso de los sírfidos como la mosca tigre, además de copiar el aspecto de abejas o avispas, también imitan su comportamiento, de manera que pueden mantenerse estáticos en vuelo.

Se han descrito otros dos tipos de mimetismo: el mimetismo mülleriano, en el que dos especies peligrosas o repugnantes se imitan entre sí, creando un grupo de especies a evitar reconocible por sus depredadores; y el automimetismo, en el que una parte del cuerpo imita a otra, por ejemplo, las manchas que parecen ojos.

Una última estrategia en este sentido sería el camuflaje o cripsis, en la que, en lugar de imitar a otro ser vivo de su entorno, la especie se asemeja al propio entorno en el que vive (5,6,7).

Referències:

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

diumenge, 23 de juliol del 2017

Cacyreus marshalli (Barrinadora del gerani)

Regne: Animalia / Fílum: Arthropoda

Classe: Insecta / Ordre: Lepidoptera

Superfamília: Papilionoidea / Família: Lycaenidae

Cacyreus marshalli, Butler 1898

Barrinadora del gerani; Mariposa del geranio

Comencem per la Barrinadora del Gerani, Cacyreus marshalli. Aquesta xicoteta papallona al·lòctona, d'entre 10 i 15 mm d'envergadura, és de color marró quan té les ales obertes i més discreta quan les té tancades.

És originària de Sud-àfrica i va ser introduïda accidentalment a les Illes Balears, a on es va detectar per primera vegada el novembre de 1989 en Peguera, Mallorca (1,2,3).

Les primeres citacions a la península Ibèrica van ser a la Comunitat Valenciana, concretament a Dénia (1992) i a Puçol i Vinaròs (1993), actualment ja és habitual fins a la costa cantàbrica i s'ha escampat per una bona part d'Europa.

Sembla, però, que no ha afectat les espècies autòctones, encara que pot ser perjudicial per als geranis domèstics. Encara que al principi es va pensar que l'espècie no tenia control biològic, el 1998 es va detectar la presència d'un himenòpter, Trichogramma evanescens, que parasita els seus ous.

A més a més s'ha observat que en situacions d'alta densitat poblacional, les erugues poden menjar-se les unes a les altres i devorar les crisàlides (3,4,5).

Durant la primavera i l'estiu aquestes papallones dipositen els seus ous, que són blancs i molt xicotets (0,5 mm de diàmetre), en els geranis, principalment sobre les flors. Els ous desclouen i les diminutes larves blanquinoses d'1 mm s'introdueixen en la tija buscant la saba per alimentar-se.

Les erugues passen per quatre estadis larvaris. Al quart estadi mesuren 13 mm, són de color verd amb franges rosades i estan cobertes de pèl blanc. Les crisàlides també són peludes, de color verd, passant a marró un o dos dies abans de l'eclosió. El cicle complet sol abastar d'un a dos mesos. A la costa mediterrània desenvolupa habitualment unes cinc o sis generacions a l'any (4,5).

Cacyreus marshalli (Mariposa del Geranio)

La Mariposa del Geranio o Africana, Cacyreus marshalli, es una pequeña mariposa alóctona, de entre 10 y 15 mm de envergadura, de color marrón cuando tiene las alas abiertas, y más discreta cuando se encuentran cerradas.

Originaria de Sudáfrica, fue introducida accidentalmente en las Islas Baleares, dónde se detectó por primera vez en noviembre de 1989 en Peguera, Mallorca (1,2,3).

Las primeras citas para la Península Ibérica tuvieron lugar en la Comunidad Valenciana, concretamente en Dénia (1992), Puçol y Vinaròs (1993). En la actualidad se encuentra distribuida hasta la costa cantábrica y se extiende por gran parte de Europa.

Al parecer no hay evidencias de que haya afectado a las especies vegetales autóctonas, pese a que puede perjudicar a los geranios domésticos. Aunque en un principio se pensó que la especie carecía de control biológico, en 1998 se detectó la presencia de un himenóptero, Trichogramma evanescens, que parasita sus huevos.

Además se ha observado que en situaciones de alta densidad poblacional las orugas pueden depredarse unas a otras e incluso devorar las crisálidas (3,4,5).

En primavera y verano la especie realiza la puesta sobre los geranios, principalmente sobre las flores. Los huevos son blancos y diminutos (0,5 mm de diámetro).

Cuando eclosionan, las pequeñas larvas blanquecinas, de 1 mm, se introducen en el tallo buscando savia para alimentarse. Las orugas pasan por cuatro estadios larvarios. En el 4º estadio alcanzan los 13 mm, son de color verde con franjas rosadas y están cubiertas de vello blanco.

Las crisálidas también son peludas y de color verde, pasando a una tonalidad marrón uno o dos días antes de la eclosión. El ciclo completo suele abarcar de uno a dos meses. En la costa mediterránea habitualmente desarrolla unas cinco o seis generaciones al año (4,5).

Referències:

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons