dissabte, 27 de gener del 2018

Caragols del Marquesat: Ferussacia folliculum


Fílum: Mollusca/ Classe: Gastropoda
Ordre: Stylommatophora /Família: Ferussaciidae
Ferussacia folliculum, Schröter 1784

Una de les espècies de caragols terrestres més freqüents al Marquesat és Ferussacia folliculum. Es tracta d'un caragol d'uns 6-9 mm d'alt i 2,5-3,5 mm d'ample, amb una closca fusiforme de color marró o verd oliva quan és viu. 

Ferussacia folliculum
La closca té 5-6 espires (voltes), les quatre primeres creixen de manera regular però les dues últimes són de creixement molt ràpid i representen dos terços del total de la conquilla. Aquesta és llisa i sense estries, i no té melic, que és com es denomina a la cavitat que presenten algunes espècies en la base de la closca, on es van formant les espires. 

Les sutures, la línia de contacte entre una volta i la següent, són superficials i visibles. El cos és llarg i de color groc o groguenc amb un matís verdós, més fosc al dors i el cap. Els tentacles superiors són llargs i els inferiors tenen forma de tubercles curts. 

Ferussacia folliculum
És una espècie nativa del Mediterrani occidental, a on el seu rang natural de distribució s'estén per la península Ibèrica, la costa mediterrània francesa, les Illes Columbretes, les Balears, Còrsega, Sardenya, Malta, Sicília, el sud d'Itàlia i Grècia. També està present al llarg de la costa nord-africana, des del Marroc fins a Tunis; i ha estat registrada, com a probable introducció, a les Illes Canàries, Madeira, Suïssa, Bèlgica, i els Alts Alps Francesos (a 2100 m d'altitud, la cota més alta registrada per a l'espècie a Europa). 

A més a més ha estat introduïda a Amèrica del Nord, Austràlia, i les illes de Maurici i Reunió. A la península Ibèrica ocupa gairebé tot el territori, encara que no és habitual trobar-la per sobre dels 1000 m d'altitud. És una espècie termòfila, que pot resistir llargs períodes d'aridesa. A l'estiu, davant les altes temperatures i la falta d'humitat, estiven. Per a això, tapen l'entrada de la seua closca amb una secreció calcària de moc sec, l'epifragma (que els aïlla de l'exterior i els permet mantenir les condicions d'humitat necessària a l'interior), i romanen en letargia, alentint el seu metabolisme i alimentant-se de les seues reserves.


Ferussacia folliculum
Aquest xicotet herbívor sol agrupar-se en colònies, i pot prosperar tant en hàbitats naturals com pertorbats, a on sol viure sota les pedres, entre la fullaraca, en troncs caiguts o en zones humides i cobertes d'herba. 

És un caragol ovovivípar. El progenitor incuba embrions de diverses mides. Quan fan eclosió, els nounats ja mostren una closca transparent i ovalada d'una volta i mitja, un peu verdós i ulls negres.

Aquesta forma de reproducció es basa en el fet que l'embrió es desenvolupa en l'ou, alimentant-se del rovell, però la incubació dels ous té lloc dins el cos del progenitor. Aquesta manera de reproducció té molts avantatges, entre elles, la reducció de la mortalitat de la descendència a causa de la sequera o la depredació.




Caracoles del Marquesat: Ferussacia
folliculum

Ferussacia folliculum
Una de las especies de caracoles terrestres más frecuentes en el Marquesat es Ferussacia folliculumEs un caracol de pequeño tamaño, de unos 6-9 mm de alto y 2,5-3,5 mm de ancho, con un caparazón fusiforme de color pardo o verde oliva cuando está vivo. 

La concha está constituida por 5-6 espiras (vueltas). Las cuatro primeras crecen de forma regular, pero las dos últimas son de crecimiento muy rápido, y representan dos tercios del total de la concha. Esta es lisa y sin estrías, y no presenta ombligo, que es como se denomina a la cavidad que muestran algunas especies en la base del caparazón, donde se van formando las espiras. Las suturas, es decir, la línea de contacto entre una vuelta y la siguiente, son superficiales y visibles. El cuerpo es largo y de color amarillo o amarillento con un matiz verdoso, más oscuro en el dorso y la cabeza. Los tentáculos superiores son largos y los inferiores tienen forma de tubérculos cortos. 

Ferussacia folliculum
Es una especie nativa del Mediterráneo occidental, donde su rango natural de distribución se extiende por la Península Ibérica, la costa mediterránea francesa, las Islas Columbretes, las Baleares, Córcega, Cerdeña, Malta, Sicilia, el sur de Italia y Grecia. También está presente a lo largo de la costa norteafricana, desde Marruecos hasta Túnez; y ha sido registrada, como probable introducción, en las Islas Canarias, Madeira, Suiza, Bélgica, y los Altos Alpes Franceses (a 2100 m de altitud, la cota más alta registrada para la especie en Europa). Además ha sido introducida en América del Norte, Australia, y en las islas de Mauricio y Reunión. En la Península Ibérica ocupa casi todo el territorio, aunque no es habitual encontrarla por encima de los 1000 m de altitud. Es una especie termófila, que puede resistir largos periodos de aridez. 

Ferussacia folliculum
En verano, ante las altas temperaturas y la falta de humedad, estivan. Para ello, tapan la entrada de su concha con una secreción calcárea de moco seco, el epifragma (que les aísla del exterior y les permite mantener las condiciones de humedad necesaria en el interior), y permanecen en letargo, ralentizando su metabolismo y alimentándose de sus reservas. 

Este pequeño herbívoro suele agruparse en colonias, y puede prosperar tanto en hábitats naturales como perturbados, donde suele vivir bajo las piedras, entre la hojarasca, en troncos caídos o en zonas húmedas y cubiertas de hierba. Es un caracol ovovivíparo. El progenitor incuba embriones de varios tamaños. Cuando eclosionan, los recién nacidos ya muestran una concha transparente y ovalada de una vuelta y media, un pie verdoso y ojos negros. 

Esta forma de reproducción se basa en que el embrión se desarrolla en el huevo, alimentándose de la yema, pero la incubación de los huevos tiene lugar dentro del cuerpo del progenitor. Este modo de reproducción tiene muchas ventajas, entre ellas, la reducción de la mortalidad de la descendencia debido a la sequía o la depredación. 







Referències: 

divendres, 5 de gener del 2018

Pòntia comuna (Pontia daplidice)


Fílum: Arthropoda/ Classe: Insecta
Ordre: Lepidoptera/ Família: Pieridae
Pontia daplidice, Linnaeus 1758
Pòntia comuna; Blanquiverdosa

Una de les papallones presents al Marquesat és la Pòntia comuna. Pertany a la subfamília Pierinae, que a la Comunitat Valenciana compta amb 14 espècies, sent aquesta l'única representant del seu gènere (1).

Fig. 1. Distribució espacial i temporal de Pontia daplidice al Marquesat
Mostra una àmplia distribució a escala mundial, estenent-se pel nord d'Àfrica, Illes Canàries, sud-oest d'Europa, Turquia i Orient Mitjà fins a algunes regions de l'Àsia central i oriental (ocasional a Madeira i Regne Unit; 2,3). 

A la península Ibèrica es distribueix per tot el territori; sent una de les papallones més abundant i ubiqua de la Comunitat Valenciana, on ocupa gran diversitat d'hàbitats, principalment oberts, des del nivell del mar fins als 1500 m d'altitud (1,2,4). 

És una espècie plurivoltina (i.e. complerta diversos cicles vitals en un any), que vola en generacions solapades des del març fins a l'octubre, i sol ser més abundant a finals d'estiu (1,5). Realitza la posta sobre fulles, llavors i flors, dipositant els ous aïllats. En una setmana fan eclosió les larves, que trigaran unes tres setmanes a completar el seu desenvolupament i formar la crisàlide. La papallona emergirà deu dies després, llevat que es trobe a la tardor, ja que passarà l'hivern en estat de crisàlide i desclourà a la primavera (1,2; Fig.2). 

No obstant això, factors ambientals com la temperatura, el clima o la planta hoste poden influir en la durada del seu cicle de vida i, en certa mesura, en caràcters morfològics com el color dels ous, les larves i les crisàlides. En aquest sentit, s'ha observat que, en determinades condicions, l'espècie pot completar tot el seu cicle vital en uns 18-20 dies (6; Fig.2). 

Malgrat ser considerada com una espècie abundant que no presenta problemes de conservació (2,3), en localitats on es realitza un seguiment a llarg termini de les seues poblacions s'ha observat que es troba en regressió des de 2009 (5). 

De fet s'ha assenyalat que el 70% de les papallones mediterrànies estan en declivi, a causa principalment del canvi climàtic, l'agricultura intensiva, la urbanització i l'abandonament d'espais oberts. Entre les espècies més afectades es troben les que produeixen diverses generacions a l'any, com és el cas de la Pòntia comuna (7). 



Aquesta papallona d'uns quatre centímetres d'envergadura es pot confondre fàcilment amb les espècies del gènere Euchloe o la femella d'Anthocharis cardamines (1,8). Per diferenciar-la d'aquestes hem de fixar-nos en el disseny del revers de les seues ales posteriors, que és característic d'aquesta espècie i que, com assenyala José Rodrigo, mostra un patró que recorda a una sanefa de cares de Mickey Mouse enllaçades per les orelles (8; veure imatge).


Pòntia comuna; Blanquiverdosa (Pontia daplidice)
L'espècie presenta dimorfisme sexual, sent les femelles lleugerament més grans que els mascles; i mostrant aquestes taques negres a l'anvers de les ales posteriors (2,8). També sembla que exhibeixen una lleugera variació estacional, de manera que els exemplars estivals solen ser de tons més suaus, amb menys escates negres i presència d'escates grogues (1,9).

Dimorfisme sexual d'exemplars típics de Pontia daplidice (Autor imagen miniatura superior: © Museo di Calimera)

Blanquiverdosa (Pontia daplidice)

Pontia daplidice
Una de las mariposas presentes en el Marquesat es la blanquiverdosa. Pertenece a la subfamilia Pierinae, que en la Comunidad Valenciana cuenta con 14 especies, siendo ésta la única representante de su género (1). 

Muestra una amplia distribución a escala mundial, extendiéndose por el norte de África, Islas Canarias, suroeste de Europa, Turquía y Oriente Medio hasta algunas regiones de Asia central y oriental (ocasional en Madeira y Reino Unido; 2,3). 

En la península Ibérica se distribuye por todo el territorio; siendo una de las mariposas más abundante y ubicua de la Comunidad Valenciana, dónde ocupa gran diversidad de hábitats, principalmente abiertos, desde el nivel del mar hasta los 1500 m de altitud (1,2,4). 

Es una especie polivoltina (i.e. completa varios ciclos vitales en un año), que vuela en diversas generaciones solapadas desde marzo hasta octubre, y suele ser más abundante a finales de verano (1,5). 

Fig.2. Cicle vital de P. daplidice (2,6); Autor imagen 1-3: © Kimmo Silvonen
Realiza la puesta sobre hojas, semillas y flores, depositando los huevos aislados. En una semana eclosionan las larvas, que tardarán unas tres semanas en completar su desarrollo y formar la crisálida. La mariposa emergerá a los diez días, a no ser que se encuentre en otoño, ya que pasará el invierno en estado de crisálida y eclosionará en primavera (1,2; Fig.2). 

No obstante, factores ambientales como la temperatura, el clima o la planta hospedadora pueden influir en la duración de su ciclo de vida y, en cierta medida, en  caracteres morfológicos como el color de la puesta, las larvas y las crisálidas. En este sentido, se ha observado que, en determinadas condiciones, la especie puede completar todo su ciclo vital en unos 18-20 días (6; Fig.2).


Pese a estar considerada como una especie abundante que no presenta problemas de conservación (2,3), en localidades donde se realiza un seguimiento a largo plazo de sus poblaciones se ha observado que se encuentra en regresión desde 2009 (5). 

De hecho se ha señalado que el 70% de las mariposas mediterráneas están en declive, debido principalmente al cambio climático, la agricultura intensiva, la urbanización y el abandono de espacios abiertos. Entre las especies más afectadas se encuentran las que producen varias generaciones al año, como es el caso de la blanquiverdosa (7).


Pontia daplidice
Esta mariposa de unos cuatro centímetros de envergadura puede confundirse fácilmente con las especies del género Euchloe o la hembra de Anthocharis cardamines (1,8). Para diferenciarla de éstas debemos fijarnos en el diseño del reverso de sus alas posteriores, que es característico de esta especie y que, como señala José Rodrigo, muestra un patrón que recuerda a una cenefa de caras de Mickey Mouse enlazadas por las orejas (8; ver imagen arriba).  

La especie presenta dimorfismo sexual, siendo las hembras ligeramente más grandes que los machos; y mostrando éstas manchas negras en el anverso de las alas posteriores (2,8; ver imagen arriba). También parece que exhiben una ligera variación estacional, de forma que los ejemplares estivales suelen ser de tonos más suaves, con menos escamas negras y presencia de escamas amarillas (1,9).






Referències:  
1. Montagud, S. y García-Alamá J.A. 2010. Mariposas diurnas de la Comunidad Valenciana (Papilionoidea y Hesperioidea). Colección Biodiversidad, 17. Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge, Generalitat Valenciana. Valencia. 472 páginas