Fa deu anys, en un dia de ponent amb ratxes de 30 a 50 km/h, una temperatura superior a 35 °C i una humitat relativa menor del 15%, una negligència va provocar un incendi que va cremar aproximadament un total de 29.752 ha, de les quals el 94% era superfície forestal, i en el que, malauradament, va perdre la vida el pilot d'un helicòpter en acostar-se al pantà de Forata a carregar aigua per a la seua extinció. Aquest incendi va arribar fins al Marquesat, on es van cremar unes 2500 ha. Dins d'aquesta zona cremada, es trobava la partida de les Pedrisses, composta per matoll esclerofil·le mediterrani amb algun camp de cultiu, que està inclosa en la Muntanya d'Utilitat Pública El Matamon V-035, el qual conté hàbitats naturals d'Interés Comunitari establits per la Directiva 92/43/CEE del Consell, de 21 de maig de 1992.
Recentment, en el ple de l'ajuntament de Catadau celebrat el 28 de juliol de 2021, es va aprovar per majoria “la sol·licitud de conformitat d'inici del tràmit d'autorització de l'ocupació de la muntanya pública per a la construcció de parcs fotovoltaics a Catadau”. En concret, s'estava donant via lliure a la instal·lació d'una macroplanta fotovoltaica de 200 ha en les Pedrisses, justificant la seua votació a favor en què aquest paratge és una zona cremada i mancada de vida. No obstant això, podem comprovar fàcilment que la zona es troba regenerada, simplement fent una passejada per eixos paratges observarem que estan pletòrics de vida.
Els incendis es veuen com un desastre socioecològic, a causa de la imatge que deixen d'ecosistemes devastats, a l'augment continu de casos i superfície cremada i al fet que, actualment, són provocats principalment pels humans, i fins i tot on ocorren accidents en els quals, malauradament, es perden vides humanes. No obstant això, els ecòlegs del foc, que investiguen el paper dels incendis en organismes i ecosistemes, han demostrat que els incendis formen part de la naturalesa i que, des de la seua aparició, són i han sigut els que han modelat els ecosistemes. Segons les primeres troballes de carbons fòssils, que són la prova que indica que ha ocorregut un incendi, els primers dels quals es té constància van ser fa 450 milions d'anys, en el Silúric, quan les plantes van colonitzar el medi terrestre, ja que van aportar l'oxigen a l'atmosfera i el combustible necessari perquè una ignició provocada per llamps, volcans o despreniments de roques pogueren produir la font de calor necessària per a provocar el foc (1).
A la Conca Mediterrània, on predominen els hiverns humits i frescos que afavoreixen el creixement de la vegetació i estius secs i càlids que augmenten la seua inflamabilitat, a causa de temperatures altes i humitats baixes de l'aire i del combustible, els ecosistemes es caracteritzen per ser propensos al foc i per presentar valors alts de biodiversitat. Això indica que les espècies que viuen en aquesta zona han adquirit unes adaptacions, que els permeten persistir i regenerar-se després d'incendis recurrents, i fins i tot algunes requereixen aquestes condiciones post-incendi per a aparéixer (1,2). Això no vol dir que les espècies estiguen adaptades al foc, sinó que estan adaptades a un règim d'incendis particular, és a dir, adaptades a la freqüència d'incendis, la seua intensitat, estacionalitat i a les dimensions espacials d'aquests incendis recurrents (3,4).
En les plantes, les principals característiques que els permeten persistir són la capacitat de rebrotar i de retenir un banc de llavors que puguen germinar després de l'incendi. Pel que després d'un incendi podrem trobar quatre tipus de plantes: unes que rebroten i tenen llavors que han resistit al foc i poden germinar, conegudes com a rebrotadores facultatives; unes altres que només tenen la capacitat de rebrotar, rebrotadores obligades; unes que, encara que la planta no resisteix l'incendi i desapareix, tenen la capacitat que les seues llavors, que es troben en el sòl, puguen germinar, germinadores obligades; i les que no poden rebrotar ni les seues llavors són resistents al foc, que desapareixen temporalment però, a causa de la seua alta capacitat colonitzadora, són capaces d'ocupar la zona novament des de llocs pròxims no cremats, germinadores colonitzadores. Hi ha un altre tipus de plantes que no tenen la capacitat de rebrotar, ni un banc de llavors resistent i són de colonització lenta, que només apareixen en zones on l'últim incendi va succeir fa molt temps (5).
Respecte als animals, no s'ha investigat prou per a conéixer les seues adaptacions, encara que s'intueix que han d'haver-hi bastants, ja que es coneix que hi ha espècies dependents dels hàbitats generats pel foc perquè tenen una marcada preferència per ells, encara que poques d'elles mostren adaptacions específiques i evidents que els permeten sobreviure al foc o a les condicions de després. A diferència de les plantes, en tractar-se d'espècies mòbils s'espera que moltes adaptacions de la fauna siguen comportamentals, ja que poden ser capaces de fugir del foc i posteriorment colonitzar les zones cremades (6).
No obstant això, encara que al llarg de milions d'anys els règims d'incendis han influït en l'evolució i ecologia de les espècies i ecosistemes, en les últimes dècades els règims d'incendis han variat a causa del canvi climàtic, pel qual les sequeres són més freqüents i duradores, del canvi en l'ús del sòl, ja que s'han abandonat terrenys agrícoles i de pastura i han sigut substituïts per boscos, la qual cosa ha provocat un augment de combustible, i del fet que la probabilitat que hi haja ignicions augmente, a causa d'una major presència de persones en el medi natural (a Espanya l'ésser humà és la causa principal que s'inicie un incendi, només el 10% són deguts a llamps; 7).
Aquesta variació en els règims d'incendis, que consisteix en un augment en la freqüència, intensitat i dimensions dels incendis, posa en perill llars de persones, hàbitats d'espècies, la biodiversitat i els serveis que ens ofereixen els ecosistemes, i fins i tot augmenta el risc d'extinció de moltes espècies que no estan adaptaddes a aquest canvi (4). Davant aquesta situació de règims d'incendis inapropiats, els ecòlegs del foc coincideixen que cal canviar la seua gestió. Consideren que és un error polític augmentar contínuament la despesa en extinció d'incendis i que el que s'ha de fer és invertir a mitigar-los i prevenir-los, encara que s'obtinga menys rèdit electoral pel fet que aquest esforç és menys visible per a la població (2,8).
Les Pedrisses, després de la regeneració de l'incendi de 2012, continua sent un paratge replet de vida on es produeix l'intercanvi d'espècies amb altres ecosistemes, que serveix de corredor ecològic entre les zones protegides que l'envolten, com el P.N.M. La Colaita, el P.N.M. El Matamon, la ZEPA Serra de Martés-la Mola de Cortes i la ZEC Serra de Martés i El Ave, i que contínua oferint-nos uns serveis ecosistèmics essencials per a la nostra vida. Per aquestes raons és necessària la seua conservació, evitant la instal·lació de la macroplanta fotovoltaica i encoratjant als polítics al fet que atenguen les indicacions sobre el maneig del foc plantejades pels experts.
Les Pedrisses, Diez Años después del Incendio
Hace diez años, en un día de poniente con rachas de 30 a 50 km/h, una temperatura superior a 35°C y una humedad relativa menor del 15%, una negligencia provocó un incendio que calcinó aproximadamente un total de 29.752 ha, de las que el 94% era superficie forestal, y en el que, desgraciadamente, perdió la vida el piloto de un helicóptero al acercarse al pantano de Forata a cargar agua para su extinción. Este incendio llegó hasta el Marquesat, carbonizando unas 2500 ha. En esa zona quemada se encontraba la partida de les Pedrisses, compuesta por matorral esclerófilo mediterráneo con algún campo de cultivo, que está incluida en el Monte de Utilidad Pública El Matamón V-035, el cual contiene hábitats naturales de interés comunitario establecidos por la Directiva 92/43/CEE del Consejo, de 21 de mayo de 1992.
Recientemente, en el pleno del ayuntamiento de Catadau celebrado el 28 de julio de 2021, se aprobó por mayoría “la solicitud de conformidad de inicio del trámite de autorización de la ocupación del monte público para la construcción de parques fotovoltaicos en Catadau”. En concreto, se estaba dando vía libre a la instalación de una macroplanta fotovoltaica de 200 ha en Les Pedrisses, justificando su votación a favor en que el paraje es una zona quemada y carente de vida. Sin embargo, podemos comprobar fácilmente que la zona se encuentra regenerada, simplemente dando un paseo por esos parajes observaremos que están pletóricos de vida.
Los incendios se ven como un desastre socioecológico, debido a la imagen que dejan de ecosistemas devastados, al aumento continuo de casos y superficie quemada y a que, actualmente, son provocados principalmente por los humanos, e incluso donde ocurren accidentes en los que, desgraciadamente, se pierden vidas humanas. Sin embargo, los ecólogos del fuego, que investigan el papel de los incendios en organismos y ecosistemas, han demostrado que los incendios forman parte de la naturaleza y que, desde su aparición, son y han sido los que han moldeado los ecosistemas. Según los primeros hallazgos de carbones fósiles, que son la prueba que indica que ha ocurrido un incendio, los primeros de los que se tiene constancia ocurrieron hace 450 millones de años, en el Silúrico, cuando las plantas colonizaron el medio terrestre, ya que aportaron el oxígeno a la atmósfera y el combustible necesario para que una ignición provocada por rayos, volcanes o desprendimientos de rocas pudieran producir la fuente de calor necesaria para provocar el fuego (1).
En la Cuenca Mediterránea, donde predominan los inviernos húmedos y frescos que favorecen el crecimiento de la vegetación y veranos secos y cálidos que aumentan su inflamabilidad, debido a temperaturas altas y humedades bajas del aire y del combustible, los ecosistemas se caracterizan por ser propensos al fuego y por presentar valores altos de biodiversidad. Esto indica que las especies que viven en esta zona han adquirido unas adaptaciones que les permiten persistir y regenerarse después de incendios recurrentes, e incluso algunas requieren de estas condiciones post-incendo para aparecer (1,2). Esto no quiere decir que las especies estén adaptadas al fuego, si no que están adaptadas a un régimen de incendios particular, es decir, adaptadas a la frecuencia de incendios, su intensidad, estacionalidad y a las dimensiones espaciales de estos incendios recurrentes (3,4).
En las plantas, las principales características que les permiten persistir son la capacidad de rebrotar y de retener un banco de semillas que puedan germinar después de un incendio. Por lo que tras un incendio pueden encontrarse cuatro tipos de plantas: unas que rebrotan y tienen semillas que han resistido al fuego y pueden germinar, conocidas como rebrotadoras facultativas; otras que solo tienen la capacidad de rebrotar, rebrotadoras obligadas; las que aunque la planta no resiste el incendio y desaparece tienen la capacidad de que sus semillas, que se encuentran en el suelo, puedan germinar, germinadoras obligadas; y las que no pueden rebrotar ni tienen semillas resistentes al fuego, que desaparecen temporalmente pero, debido a su alta capacidad colonizadora, son capaces de ocupar la zona nuevamente desde lugares cercanos no quemados, germinadoras colonizadoras. Hay otro tipo de plantas que no tienen la capacidad de rebrotar ni un banco de semillas resistente y son de colonización lenta, que solo aparecen en áreas donde el último incendio sucedió hace mucho tiempo (5).
Con respecto a los animales, no se ha investigado lo suficiente para conocer sus adaptaciones, aunque se intuye que deben de haber bastantes, ya que se conoce que hay especies dependientes de los hábitats generados por el fuego porque tienen una marcada preferencia por ellos, aunque pocas de ellas muestran adaptaciones especificas y evidentes que les permitan sobrevivir al fuego o a las condiciones de después. A diferencia de las plantas, al tratarse de especies móviles, se espera que muchas adaptaciones de la fauna sean comportamentales, ya que pueden ser capaces de huir del fuego y posteriormente colonizar las zonas quemadas (6).
Sin embargo, aunque a lo largo de millones de años los regímenes de incendios han influido en la evolución y ecología de las especies y ecosistemas, en las últimas décadas los regímenes de incendios han variado debido al cambio climático, por el que las sequías son más frecuentes y duraderas, al cambio en el uso del suelo, ya que se han abandonado terrenos agrícolas y de pasto y han sido sustituidos por bosques, provocando un aumento de combustible, y a que la probabilidad de que haya igniciones aumente, debido a una mayor presencia de personas en el medio natural (en España el ser humano es la causa principal de que se inicie un incendio, solo el 10% son debidos a rayos; 7).
Esta variación en los regímenes de incendios provoca un aumento en la frecuencia, intensidad y dimensiones de los mismos, pone en peligro hogares de personas, hábitats de especies, la biodiversidad y los servicios ecosistémicos que nos ofrecen los ecosistemas, e incluso aumenta el riesgo de extinción de muchas especies que no están adaptadas a este cambio (4). Ante esta situación de regímenes de incendios inapropiados, los ecólogos del fuego coinciden en que hay que cambiar su gestión. Consideran que es un error político aumentar continuamente el gasto en extinción de incendios y que lo que se debe hacer es invertir en mitigarlos y prevenirlos, aunque se obtenga menos rédito electoral debido a que este esfuerzo es menos visible para la población (2,8).
Les Pedrisses, tras la regeneración del incendio de 2012, sigue siendo un paraje repleto de vida donde se produce el intercambio de especies con otros ecosistemas, que sirve de corredor ecológico entre las zonas protegidas que lo rodean, como el P.N.M. La Colaita, el P.N.M. El Matamon, la ZEPA Sierras de Martés-Muela de Cortes y la ZEC Sierra de Martés y el Ave, y que continua ofreciéndonos unos servicios ecosistémicos esenciales para nuestra vida. Por estas razones es necesaria su protección, evitando la instalación de la macroplanta fotovoltáica y alentando a los políticos a que atiendan las indicaciones sobre el manejo del fuego planteadas por los expertos.
Referències:
4. Kelly LT et al. 2020. Fire and biodiversity in the Anthropocene. Science 370.
5. Pausas J.G. 2002. La recurrencia de incendios en el monte mediterráneo.In: Vallejo R. (ed.), Avances en el estudio de la gestión del monte mediterráneo. CEAM.
6. Pausas, J. G., & Parr, C. L. 2018. Towards an understanding of the evolutionary role of fire in animals. Evolutionary Ecology 32, 1–13
7. Piñol, J., J. Terradas, & F. Lloret. 1998. Climate warming, wildfire hazard, and wildfire occurrence in coastal eastern Spain. Climatic Change 38:345–357
8. Collins R D, De Neufville R,Claro J, Oliveira T & Pacheco A P 2013 Forest fire management to avoid unintended consequences : a case study of Portugal using system dynamicsJ. Environ.Manage. 130 1–9
