Biodiversitat del Marquesat: Esplugabous (Bubulcus ibis)

Fílum: Chordata/ Classe: Aves

Ordre: Pelecaniformes/ Família: Ardeidae
Bubulcus ibis, Linnaeus 1758

Esplugabous; Garcilla Bueyera

Un dels ardeids presents al Marquesat és l’Esplugabous, Bubulcus ibis. Aquesta au de mig metre de longitud i vora 300-400 g de pes, es distingeix fàcilment pel seu bec curt i groc i el seu plomatge blanc. Durant l'estació reproductora els adults desenvolupen plomes ornamentals de color groguenc al pit, el cap i l’esquena. És una espècie gregària que nidifica en colònies, sovint amb altres ardeids, posant els nius en les copes dels arbres o entre la vegetació palustre. La posta sol produir-se entre mitjan maig i final de juny, i la seua grandària varia de 3 a 9 ous en funció del patró anual de precipitacions (1,2,3,4).

Esplugabous; Garcilla Bueyera (Bubulcus ibis)

Originària d'Àfrica i Àsia, a finals del segle XIX va començar un procés d'expansió que l'ha portat a estar present en tots els continents, excepte l'Antàrtida. El major contingent de l'espècie a Europa es troba a la península Ibèrica, on s'ha estimat que la població reproductora espanyola comptaria amb almenys 65.000 parelles (3,5,6). A la Comunitat Valenciana és l'ardeid més abundant, amb una població nidificant que oscil·la al voltant de les 4.000 parelles (2,5).

Tot i que pot consumir un ampli espectre de preses, i fins i tot matèria vegetal, sol alimentar-se principalment d'insectes; revelant-se en algunes zones com un important agent en el control biològic de plagues agrícoles (1,7,8). No obstant això, si alguna cosa la diferencia d'altres ardeids, és la seua associació amb el bestiar. Així, tant el nom del seu gènere Bubulcus, que vol dir «pastor» en llatí, com el nom comú que rep en nombroses regions, estan relacionats amb aquest fet. En aquest sentit, alguns noms vernacles fan referència a la creença errònia que consumeixen les caparres adherides al bestiar, quan en realitat capturen els insectes i xicotets vertebrats que aquest aixeca al seu pas (9,10). Al costat del bestiar, o altres grans mamífers, la seua eficàcia de captura és molt més gran que quan s'alimenten a soles, i a més a més redueixen la despesa energètica invertida en desplaçaments. El resultat és similar quan segueixen a la maquinària agrícola, però els obliga a gastar més en desplaçaments (11, 12, 13).

Gràcies a la presència del pastor local podem delectar-nos contemplant a aquestes aus a cavall del ramat, mentre observem amb admiració un dels oficis més antics de la civilització. Imatges que ens fan pensar en la transhumància entre la plana valenciana i la serra de Conca, Albarrasí i Javalambre. Una activitat que va permetre mantenir durant segles l'alta productivitat de l'agricultura valenciana, gràcies a l'abonament natural aportat pel bestiar, i que ha arribat fins als nostres dies (14,15).

Garcilla Bueyera,Bubulcus ibis

Esplugabous; Garcilla Bueyera (Bubulcus ibis)

Una de las ardeidas presentes en el Marquesat es la Garcilla Bueyera, Bubulcus ibis. Esta ave de medio metro de longitud y unos 300-400 gr de peso es fácilmente reconocible por su pico corto y amarillo y su plumaje blanco. Durante la estación reproductora los adultos desarrollan plumas ornamentales de color ocre en el pecho, la cabeza y el dorso.

Es una especie gregaria que nidifica en colonias, a menudo con otras ardeidas, situando los nidos en las copas de los árboles o entre la vegetación palustre. La puesta suele producirse entre mediados de mayo y finales de junio, y su tamaño varía de 3 a 9 huevos en función del patrón anual de precipitaciones (1,2,3,4).

Esplugabous; Garcilla Bueyera (Bubulcus ibis)

Originaria de África y Asia, a finales del siglo XIX comenzó un proceso de expansión que la ha llevado a estar presente en todos los continentes, excepto la Antártida. El mayor contingente de la especie en Europa se encuentra en la Península Ibérica, dónde se ha estimado que la población reproductora española contaría con al menos 65.000 parejas (3,5,6). En la Comunidad Valenciana es la garza más abundante, con una población nidificante que oscila en torno a las 4.000 parejas (2,5).

Aunque puede consumir un amplio espectro de presas, e incluso materia vegetal, suele alimentarse principalmente de insectos; revelándose en algunas zonas como un importante agente en el control biológico de plagas agrícolas (1,7,8). No obstante, si algo la diferencia de otras garzas, es su asociación con el ganado. Así, tanto el nombre de su género Bubulcus, que significa «pastor» en latín, como el nombre común que recibe en numerosas regiones, están relacionados con este hecho. En este sentido, algunos nombres vernáculos hacen referencia a la creencia errónea de que consumen las garrapatas adheridas al ganado, cuando en realidad capturan los insectos y pequeños vertebrados que este levanta a su paso (9,10). Junto al ganado, u otros grandes mamíferos, su eficacia de captura es mucho mayor que cuando se alimentan a solas, y además reducen el gasto energético invertido en desplazamientos. El resultado es similar cuando siguen a la maquinaria agrícola, pero les obliga a invertir más en desplazamientos (11, 12, 13).

Gracias a la presencia del pastor local podemos deleitarnos contemplando a estas aves a lomos del rebaño, mientras observamos con admiración uno de los oficios más antiguos de la civilización. Imágenes que nos hacen pensar en la trashumancia entre la llanura valenciana y la serranía de Cuenca, Albarracín y Javalambre. Una actividad que permitió mantener durante siglos la alta productividad de la agricultura valenciana, gracias al abono natural aportado por el ganado, y que ha llegado hasta nuestros días (14,15).