Biodiversitat del Marquesat: Males Notícies per al Meandre del Magre, el Silur

Silur pescat a l'assut Vell, riu Magre [Siluro pescado en el azud Vell, río Magro] Autor: Desconegut; Desconocido

La introducció d'espècies exòtiques és una de les principals causes de pèrdua de biodiversitat. En el cas de la ictiofauna, la introducció de peixos exòtics en ecosistemes d'aigua dolça sol ser degut a la pesca esportiva, encara que en alguna ocasió s'han alliberat espècies com la Gambúsia, Gambusia holbrooki, per combatre el paludisme.

Així doncs, sense tindre en compte les conseqüències per a l'ecosistema, s'alliberen espècies exòtiques depredadores que solen aconseguir una gran grandària, sent a més habitual que vagen acompanyades d'altres espècies al·lòctones de menor mesura perquè els servisquen d'aliment. Aquestes introduccions solen generar un greu impacte sobre les espècies autòctones, ja siga per depredació, competència pel territori i els recursos, transmissió de malalties mortals, hibridació, o alteració de la comunitat, l'hàbitat i l'ecosistema (1).

Assut Vell; Azud Vell

En aquest sentit, el Silur, Silurus glanis, és el peix d'aigua dolça més gran d'Europa i el tercer més gran de món, podent arribar a dos metres i mig de longitud. Aquest depredador sol generar una forta alteració de la ictiofauna en embassaments en els quals s'introdueix (1), trobant-se inclòs en el Catàleg Espanyol d'Espècies Exòtiques Invasores (Reial Decret 630/2013). Malauradament, ha arribat al Marquesat, atés que, segons ens han comunicat, l'11 d'octubre es va capturar per primer cop un exemplar al Meandre del Magre, concretament a l'Assut Vell.

Originari de l'est d'Europa, Àsia Central i Àsia Menor, ha estat introduït en diferents països d'Europa occidental, com Croàcia, Dinamarca, França, Itàlia, Holanda i Regne Unit. A Espanya es va introduir per primera vegada al riu Segre, afluent de l'Ebre, el 1974. Des de llavors s'han succeït els alliberaments d'exemplars en altres rius i embassaments d'Aragó, Catalunya, Extremadura i País Basc. La primera cita a la Comunitat Valenciana va ser en 2009, també al riu Magre, concretament a l'embassament de Forata (Iàtova), i posteriorment ha estat localitzat al Parc Natural de l'Albufera i en els trams baixos dels rius Xúquer, Palància i Millars, així com, en llacunes i embassaments propers a aquests (2,3,4).

Fotja, Focha común, Fulica atra

Al Marquesat, segons sembla, es va veure a unes persones alliberant silurs de mida xicoteta en l'assut Nou en 2012, el que explicaria la presència de l'exòtica en la zona. No obstant això, donat que l'espècie habita al pantà de Forata des de 2009, i que des de llavors s'han succeït diversos episodis d'intenses pluges que han donat lloc a grans crescudes i desbordaments del riu Magre, és possible que també pogueren haver arribat alguns exemplars arrossegats pel corrent.

Posta d'Anax parthenope; Puesta de Anax parthenope

El silur és un depredador oportunista que presenta una dieta basada en invertebrats i vegetació aquàtica quan la seua mida no arriba als 30 cm de longitud; passant a consumir crancs, peixos, amfibis, rosegadors i aus quan són grans (2,3,4). En hàbitats on la seua introducció és recent, solen disposar de recursos tròfics no explotats, com peixos grans i aus aquàtiques, mostrant una taxa de creixement més gran que en llocs on porta molts anys introduït i, per tant, aquests recursos són menys abundants, veient-se obligats a capturar un altre tipus de preses (5).

Encara que el seu impacte ecològic és difícil de quantificar (6), sent encara desconegut (5), hi ha estudis en què s'ha detectat una disminució de l'abundància i la biomassa d'espècies autòctones de peixos, i fins i tot la desaparició d'alguna d'elles, després de la introducció del silur (7). Així mateix, s'ha observat que en embassaments on es troba present, l'abundància d'aus aquàtiques és menor, el que podria ser degut al fet que les aus eviten les zones on s'ha introduït, o a què hi ha un impacte ecològic directe sobre elles (5). D'altra banda, per la seua dieta oportunista, és possible que la seua presència també puga influir negativament en les poblacions autòctones de rèptils presents en el Magre.

Mauremys leprosa. Tortuga d'aigua ibèrica; Galápago leproso

Malas Noticias para el Meandro del Magro, el Siluro

Silur d'1,9 m i 100 quilos pescat al riu Ebre [Siluro de 1,9 m y 100 kilos pescado en el río Ebro] Font/Fuente: Estella Digital

La introducción de especies exóticas es una de las principales causas de pérdida de biodiversidad. En el caso de la ictiofauna, la introducción de peces exóticos en ecosistemas dulceacuícolas suele deberse a la pesca deportiva, aunque en alguna ocasión se han liberado especies como la Gambusia, Gambusia holbrooki, para combatir el paludismo.

Así, sin tener en cuenta las consecuencias para el ecosistema, se liberan especies exóticas depredadoras que suelen alcanzar un gran tamaño, siendo además habitual que vayan acompañadas de otras especies alóctonas de menor medida para que les sirvan de alimento. Estas introducciones suelen generar un grave impacto sobre las especies autóctonas, ya sea por depredación, competencia por el territorio y los recursos, transmisión de enfermedades mortales, hibridación, o alteración de la comunidad, el hábitat y el ecosistema (1).

Assut Vell; Azud Vell

En este sentido, el Siluro, Silurus glanis, es el pez de agua dulce más grande de Europa y el tercero más grande del mundo, pudiendo alcanzar dos metros y medio de longitud. Este depredador suele generar una fuerte alteración de la ictiofauna en embalses en los que se introduce (1), encontrándose incluido en el Catálogo Español de Especies Exóticas Invasoras (Real Decreto 630/2013). Lamentablemente, ha llegado al Marquesat, dado que, según nos han comunicado, el 11 de octubre se capturó por primera vez un ejemplar en el Meandro del Magro, concretamente en el azud Vell.

Originario del este de Europa, Asia Central y Asia Menor, ha sido introducido en diferentes países de Europa occidental, como Croacia, Dinamarca, Francia, Italia, Holanda y Reino Unido. En España se introdujo por primera vez en el río Segre, afluente del Ebro, en 1974. Desde entonces se han sucedido las liberaciones de ejemplares en otros ríos y embalses de Aragón, Cataluña, Extremadura y País Vasco. La primera cita en la Comunitat Valenciana fue en 2009, también en el río Magro, concretamente en el embalse de Forata (Yátova), y posteriormente ha sido localizado en el Parque Natural de La Albufera y en los tramos bajos de los ríos Júcar, Palancia y Mijares, así como, en lagunas y embalses próximos a los mismos (2,3,4).

Assut Nou; Azud Nou

En el Marquesat, al parecer, se vio a unas personas liberando siluros de pequeño tamaño en el azud Nou en 2012, lo que explicaría la presencia de la exótica en la zona. No obstante, dado que la especie habita en el pantano de Forata desde 2009, y que desde entonces se han sucedido diversos episodios de intensas lluvias que han dado lugar a grandes crecidas y desbordamientos del río Magro, es posible que también pudieran haber llegado algunos ejemplares arrastrados por la corriente.

Pelophylax perezi. Granota verda; Rana común

El siluro es un depredador oportunista que presenta una dieta basada en invertebrados y vegetación acuática cuando su tamaño no alcanza los 30 cm de longitud; pasando a consumir cangrejos, peces, anfibios, roedores y aves cuando son grandes (2,3,4). En hábitats donde su introducción es reciente, suelen disponer de recursos tróficos no explotados, como peces grandes y aves acuáticas, mostrando una tasa de crecimiento mayor que en lugares donde lleva muchos años introducido y, por tanto, estos recursos son menos abundantes, viéndose obligados a capturar otro tipo de presas (5).

Aunque su impacto ecológico es difícil de cuantificar (6), siendo aún desconocido (5), hay estudios en los que se ha detectado una disminución de la abundancia y la biomasa de especies autóctonas de peces, e incluso la desaparición de alguna de ellas, tras la introducción del siluro (7). Asimismo, se ha observado que en embalses donde se encuentra presente, la abundancia de aves acuáticas es menor, lo que podría deberse a que las aves evitan las zonas donde se ha introducido, o a que hay un impacto ecológico directo sobre ellas (5). Por otro lado, dada su dieta oportunista, es posible que su presencia también pueda influir negativamente en las poblaciones autóctonas de reptiles presentes en el Magro.