És una planta que creix en ambients humits amb terra bona, de fet hi ha una dita popular de Callosa d'en Sarrià, Alacant, que diu: «Terra que cria rapa, ni es ven ni es barata» (1).
Es tracta d'una planta xicoteta, perenne, herbàcia i geòfita, ja que en èpoques desfavorables es desenvolupa de manera subterrània, mitjançant un tubercle del qual creixen rizomes.
Les fulles són ovalades i tenen un pecíol llarg que pot arribar als 41 cm. Es caracteritza perquè presenta una inflorescència sobre un peduncle de fins a 43,5 cm, que en general és més gran que els pecíols.
La inflorescència es troba protegida per l'espata, que és una bràctea que l'envolta. De l'interior de l'espata sobreïx l'espàdix, d'uns 6 cm. En la seua base es troben les flors masculines dalt i les femenines baix, ocupant fins a un terç de l'espàdix. Els fruits són tipus baia, i contenen fins a 5 llavors cadascú (1,2,3). El seu cicle biològic és de sis mesos, encara que mostra un creixement ràpid i una floració primerenca que es repeteix al llarg del cicle. La seua floració sol tenir lloc de desembre a març (3,5).
A aquesta planta en valencià se li coneix per Rapa de frare, Cresolet, Cresolera, Apagallums (1,2). Alguns d'aquests noms al·ludeixen a la forma de l'espata, ja que, si li donem la volta, recorda a un cresol (3). A Jaén i Alacant, els nens s'entretenien omplint l'espata amb oli d'oliva i col·locant dins una metxa de cotó, després l'encenien i la flama durava fins a un quart d'hora (1).
Es troba en terrenys pedregosos, entre matolls o espais oberts entre pineda, també en cultius abandonats, marges de camí, etc. És una espècie mediterrània, que a Espanya es localitza a l'est i sud-est peninsular i a les Illes Balears (1,2,3). Al Banc de Dades de Biodiversitat de la Comunitat Valenciana, apareix citada en les tres províncies i dins de la Mancomunitat del Marquesat està citada en cinc quadrícules utm 1x1 km del terme municipal d'Alfarb i en una de Llombai (4).
Els usos tradicionals han estat pràcticament abandonats, però ha estat utilitzada en la medicina tradicional per tractar afeccions de la pell, els tubercles eren utilitzats per curar penellons, amb les fulles s'aplicaven emplastres per curar ferides i les flors barrejades amb oli d'oliva s'aplicaven com ungüent per cicatrius. Encara que el seu consum es considera tòxic, els tubercles han estat consumits per les persones en èpoques d'escassetat. Els tubercles eren recollits per alimentar el bestiar i s'ha observat que els senglars també els consumeixen (1).
Es una planta pequeña, perenne, herbácea y geófita, ya que en épocas desfavorables se desarrolla de manera subterránea a través de un tubérculo del que crecen rizomas. Las hojas son ovaladas, y tienen un peciolo largo que puede llegar a alcanzar los 41 cm. Se caracteriza por presentar una inflorescencia sobre un pedúnculo, que puede llegar a medir hasta 43,5 cm, y que por lo general es mayor que los peciolos.
La inflorescencia se encuentra protegida por la espata, que es una bráctea que la envuelve. Del interior de la espata sobresale el espádice, de unos 6 cm, en cuya base se encuentran las flores masculinas, arriba, y las femeninas, debajo, ocupando hasta un tercio del espádice. Los frutos son de tipo baya, y contienen hasta 5 semillas cada uno (1,2,3).
Su ciclo biológico tiene una duración de seis meses, aunque muestra un crecimiento rápido, y una floración temprana y repetida a lo largo del ciclo. Su floración suele tener lugar de diciembre a marzo (3,5).
A esta planta en castellano se le conoce por Rabiacana, Frailillos, Dragontea menor, Candilillos de fraile, Candilillos, Candiles, Candileja, Arísaro y Zumillo (1,2). Algunos de estos nombres aluden a la forma de la espata ya que si la invertimos recuerda a un candil (3).
En Jaén y Alicante, los niños se entretenían llenando la espata con aceite de oliva y colocando una mecha de algodón, después la encendían y la llama duraba hasta un cuarto de hora (1). Se encuentra en terrenos pedregosos, entre matorrales o espacios abiertos entre pinar, también en cultivos abandonados, márgenes de camino, ribazos, etc. Es una especie mediterránea, que en España se localiza en el este y sudeste peninsular y en las Islas Baleares (1,2,3).
En el Banco de Datos de Biodiversidad de la Comunitat Valeniana, aparece citada en las tres provincias y dentro de la Mancomunitat del Marquesat esta citada en cinco cuadriculas utm 1x1 km del término municipal de Alfarb y en una de Llombai (4).
Es tracta d'una planta xicoteta, perenne, herbàcia i geòfita, ja que en èpoques desfavorables es desenvolupa de manera subterrània, mitjançant un tubercle del qual creixen rizomes.
La inflorescència es troba protegida per l'espata, que és una bràctea que l'envolta. De l'interior de l'espata sobreïx l'espàdix, d'uns 6 cm. En la seua base es troben les flors masculines dalt i les femenines baix, ocupant fins a un terç de l'espàdix. Els fruits són tipus baia, i contenen fins a 5 llavors cadascú (1,2,3). El seu cicle biològic és de sis mesos, encara que mostra un creixement ràpid i una floració primerenca que es repeteix al llarg del cicle. La seua floració sol tenir lloc de desembre a març (3,5).
A aquesta planta en valencià se li coneix per Rapa de frare, Cresolet, Cresolera, Apagallums (1,2). Alguns d'aquests noms al·ludeixen a la forma de l'espata, ja que, si li donem la volta, recorda a un cresol (3). A Jaén i Alacant, els nens s'entretenien omplint l'espata amb oli d'oliva i col·locant dins una metxa de cotó, després l'encenien i la flama durava fins a un quart d'hora (1).
Es troba en terrenys pedregosos, entre matolls o espais oberts entre pineda, també en cultius abandonats, marges de camí, etc. És una espècie mediterrània, que a Espanya es localitza a l'est i sud-est peninsular i a les Illes Balears (1,2,3). Al Banc de Dades de Biodiversitat de la Comunitat Valenciana, apareix citada en les tres províncies i dins de la Mancomunitat del Marquesat està citada en cinc quadrícules utm 1x1 km del terme municipal d'Alfarb i en una de Llombai (4).
Els usos tradicionals han estat pràcticament abandonats, però ha estat utilitzada en la medicina tradicional per tractar afeccions de la pell, els tubercles eren utilitzats per curar penellons, amb les fulles s'aplicaven emplastres per curar ferides i les flors barrejades amb oli d'oliva s'aplicaven com ungüent per cicatrius. Encara que el seu consum es considera tòxic, els tubercles han estat consumits per les persones en èpoques d'escassetat. Els tubercles eren recollits per alimentar el bestiar i s'ha observat que els senglars també els consumeixen (1).
Arisarum vulgare, Candilillos de Fraile
Es una planta que crece en ambientes húmedos con tierra buena, de hecho hay un dicho popular de Callosa d’En Sarrià (Alicante) que dice: «Terra que cria rapa, ni es ven ni es barata» (tierra que cría candileja, ni se vende ni se cambia; 1).
La inflorescencia se encuentra protegida por la espata, que es una bráctea que la envuelve. Del interior de la espata sobresale el espádice, de unos 6 cm, en cuya base se encuentran las flores masculinas, arriba, y las femeninas, debajo, ocupando hasta un tercio del espádice. Los frutos son de tipo baya, y contienen hasta 5 semillas cada uno (1,2,3).
Su ciclo biológico tiene una duración de seis meses, aunque muestra un crecimiento rápido, y una floración temprana y repetida a lo largo del ciclo. Su floración suele tener lugar de diciembre a marzo (3,5).
En Jaén y Alicante, los niños se entretenían llenando la espata con aceite de oliva y colocando una mecha de algodón, después la encendían y la llama duraba hasta un cuarto de hora (1). Se encuentra en terrenos pedregosos, entre matorrales o espacios abiertos entre pinar, también en cultivos abandonados, márgenes de camino, ribazos, etc. Es una especie mediterránea, que en España se localiza en el este y sudeste peninsular y en las Islas Baleares (1,2,3).
Los usos tradicionales han sido prácticamente abandonados, pero ha sido utilizada en la medicina tradicional para tratar afecciones de la piel, los tubérculos eran utilizados para curar sabañones, con las hojas se aplicaban emplastos para curar heridas y las flores mezcladas con aceite de oliva se aplicaban como ungüento para cicatrices. Aunque su consumo se considera tóxico, los tubérculos han sido consumidos por las personas en épocas de escasez. Los tubérculos eran recogidos para alimentar al ganado y se ha observado que los jabalíes también los consumen (1).
1. González, J. A., Vallejo, J. R. y Amich. F. 2018. Arisarum vulgare Targ. Tozz. En: Pardo de Santayana, M., Morales, R., Tardío, J. y Molina, M. (editores). 2018. Inventario Español de los Conocimientos Tradicionales Relativos a la Biodiversidad. Fase II (1). Ministerio de Agricultura y Pesca, Alimentación y Medio Ambiente. Madrid. 404 pp.
2. Candileja, Candiles. Arisarum vulgare [Araceae]. José Antonio López Espinosa. Región de Murcia, Naturaleza: Flora.
3. Flora Vascular: .Arisarum vulgare Targ.-Tozz.
4. Arisarum vulgare. Banc de Dades de Biodiversitat de la Comunitat Valenciana.
5. Arisarum vulgare Targ.-Tozz. Herbari Virtual del Mediterrani Occidental. Àrea de Botànica, Departament de Biologia, Universitat de les Illes Balears
2. Candileja, Candiles. Arisarum vulgare [Araceae]. José Antonio López Espinosa. Región de Murcia, Naturaleza: Flora.
3. Flora Vascular: .Arisarum vulgare Targ.-Tozz.
4. Arisarum vulgare. Banc de Dades de Biodiversitat de la Comunitat Valenciana.
5. Arisarum vulgare Targ.-Tozz. Herbari Virtual del Mediterrani Occidental. Àrea de Botànica, Departament de Biologia, Universitat de les Illes Balears
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons
Molt bona l'entrada.
ResponEliminaGràcies per compartir-la.
Moltes gràcies Daniel, que passeu bones festes.
Elimina