Biodiversitat del Marquesat: d’octubre 2019

Entre la biodiversitat que està perdent el planeta a causa de l'impacte humà, bona part correspon a la fauna. En aquest sentit, s'ha designat el terme Desfaunació per assenyalar la pèrdua tant d'espècies com de poblacions d'animals salvatges, així com, els declivis locals d'abundància d'individus. Aquest terme té el mateix sentit que el de Desforestació, encara que, si bé la desforestació resulta evident i fàcilment quantificable mitjançant fotografies aèries, la desfaunació sol ser un procés críptic que sovint passa desapercebut (1,2,3,4).

Aquest seria el cas de la Síndrome del Bosc Buit, concepte amb el qual inicialment es va associar el terme de desfaunació, i que fa referència a boscos envellits condemnats a desaparéixer a causa de l'absència o escassetat de fauna. Boscos en els quals s'ha trencat el cicle natural de regeneració de determinades espècies per la pèrdua de les interaccions de benefici mutu amb altres éssers vius, com ara els vertebrats dispersors de llavors. Boscos desfaunats en què s'ha observat una disminució de fins a tres quartes parts del seu potencial d'emmagatzematge de carboni, i en els quals la manca d'animals que compleixen en ells funcions ecològiques fonamentals causa la mort silenciosa del bosc (5,6,7).

Font de la infografia: The Guardian

Així doncs, en el cas dels vertebrats, s'ha estimat que la taxa d'extinció d'espècies de l'últim segle va superar amb escreix la taxa mitjana d'extinció natural, de manera que el nombre d'espècies que s'han extingit en 114 anys haurien trigat entre 800 i 10,000 anys a desaparéixer (8). Això si tenim en compte el nombre d'espècies i una estima conservadora. Però, ¿què passa si considerem les espècies en termes de biomassa?

Un estudi ha realitzat una estima en aquest sentit i els resultats són demolidors. La biomassa dels humans (36%) i la del bestiar (60%; dominada pel boví i el porcí) supera amb escreix a la biomassa de tots els mamífers silvestres (4%), mentre que la biomassa de les aus domèstiques (70%) supera en més del doble la de les aus silvestres (30%). De fet, els humans i el bestiar superen tots els vertebrats combinats, amb l'excepció dels peixos (9). No obstant això, en relació amb els peixos cal assenyalar que els indicadors suggereixen que la desfaunació està sent encara més greu en ecosistemes d'aigua dolça, on s'estima, per exemple, que les poblacions de megafauna (vertebrats que superen els 30 kg) van disminuir en un 88% entre 1970 i 2012, sent els grans peixos els que van mostrar el declivi més gran (-94%; 6,10).

Pel que fa als insectes, el panorama no és més esperançador. Aquests han estat generalment els grans oblidats en temes de conservació, tot i el paper crucial que juguen en els ecosistemes. En els últims anys s'ha fet un esforç important per valorar l'estat de les seues poblacions i els resultats són dramàtics, revelant declivis que poden portar a l'extinció del 40% de les espècies del planeta en les pròximes dècades.

En aquest sentit, quatre taxons principalment aquàtics (Odonata, Plecoptera, Trichoptera i Ephemeroptera) ja han perdut una proporció considerable d'espècies, mentre que en ecosistemes terrestres Lepidoptera (papallones), Hymenoptera (abelles, borinots, vespes i formigues) i Coleoptera (escarabats) semblen ser els taxons més afectats (Taula 1; 11). Molts dels integrants d'aquests tres últims ordres, al costat de Diptera, resulten de vital importància per la seua funció com a pol·linitzadors. A més a més, s'ha mostrat que també poden jugar un important paper millorant el rendiment i la qualitat dels cultius (12,13,14). Cal no oblidar tampoc la rellevant funció dels insectes, al costat d'altres invertebrats, en processos tan fonamentals per al desenvolupament de la vida com ara la descomposició de la matèria orgànica, tant animal com vegetal, la formació i estructuració de sòl fèrtil, la mobilització de nutrients, o la participació en les xarxes tròfiques (p.e. 15).

Taula 1. Proporció d'espècies en declivi i amenaçades per taxó segons els criteris de la UICN; taxa anual de disminució d'espècies (disminució addicional per any) i taxa d'extinció local o regional (% d'espècies no observades >50 anys)./ Tabla 1. Proporción de especies en declive y amenazadas por taxón según los criterios de la UICN, tasa anual de disminución de especies (disminución adicional por año) y tasa de extinción local o regional (% de especies no observadas en >50 años). Font/Fuente: Sánchez-Bayo & Wyckhuys 2019.Biological Conservation

Per mitigar la desfaunació serà necessari dur a terme una dràstica disminució de la destrucció i homogeneïtzació de l'hàbitat, de la sobreexplotació animal, de les espècies exòtiques invasores, i dels factors implicats en l'alteració del clima, així com, reduir l'impacte del creixement de la població humana i establir un ús sostenible i equilibrat dels recursos. La desfaunació és un problema ambiental global d'extrema gravetat que s'ha d'abordar amb la mateixa urgència que la desforestació, la contaminació i el canvi climàtic (6).

Defaunación, una catástrofe silenciosa

Entre la biodiversidad que está perdiendo el planeta a causa del impacto humano, buena parte corresponde a la fauna. En este sentido, se ha acuñado el término Defaunación para señalar la pérdida tanto de especies como de poblaciones de animales salvajes, así como, los declives locales de abundancia de individuos. Este término tiene el mismo sentido que el de Deforestación, aunque, si bien la deforestación resulta evidente y fácilmente cuantificable mediante fotografías aéreas, la defaunación es más difícil de percibir (1,2,3,4).

Este sería el caso del Síndrome del Bosque Vacío, concepto con el que inicialmente se asoció el término de defaunación, que hace referencia a bosques envejecidos condenados a desaparecer debido a la ausencia o escasez de fauna. Bosques en los que se ha quebrado el ciclo natural de regeneración de determinadas especies por la pérdida de las interacciones de beneficio mutuo con otros seres vivos, como por ejemplo, vertebrados dispersores de semillas. Bosques defaunados en los que se ha observado una disminución de hasta tres cuartas partes de su potencial de almacenamiento de carbono, y en los que la falta de animales que cumplen en ellos funciones ecológicas fundamentales causa la muerte silenciosa del bosque (5,6,7).

Fuente de la infografía: The Guardian

Así pues, en el caso de los vertebrados, se ha estimado que la tasa de extinción de especies del último siglo supera con creces la tasa promedio de extinción natural, de manera que el número de especies que se han extinguido en 114 años habrían tardado entre 800 y 10,000 años en desaparecer (8). Eso si tenemos en cuenta el número de especies y una estima conservadora. Pero, ¿qué pasa si consideramos las especies en términos de biomasa?

Un estudio ha realizado una estima en este sentido y los resultados son demoledores. La biomasa de los humanos (36%) y la del ganado (60%; dominada por el vacuno y el porcino) supera con creces a la biomasa de todos los mamíferos silvestres (4%), mientras que la biomasa de las aves domésticas (70%) supera en más del doble a la de las aves silvestres (30%). De hecho, los humanos y el ganado superan a todos los vertebrados combinados, con la excepción de los peces (9). No obstante, en relación con los peces hay que señalar que los indicadores sugieren que la defaunación está siendo aún más grave en ecosistemas de agua dulce, dónde se estima, por ejemplo, que las poblaciones de megafauna (vertebrados que superan los 30 kg) disminuyeron en un 88% entre 1970 y 2012, siendo los grandes peces los que mostraron el mayor declive (−94%; 6,10).

Respecto a los insectos, el panorama no es más esperanzador. Éstos han sido generalmente los grandes olvidados en temas de conservación, pese al papel crucial que juegan en los ecosistemas. En los últimos años se ha realizado un esfuerzo importante para valorar el estado de sus poblaciones y los resultados son dramáticos, revelando declives que pueden llevar a la extinción del 40% de las especies del planeta en las próximas décadas.

En este sentido, cuatro taxones principalmente acuáticos (Odonata, Plecoptera, Trichoptera y Ephemeroptera) ya han perdido una proporción considerable de especies, mientras que en ecosistemas terrestres Lepidoptera (mariposas), Hymenoptera (abejas, abejorros, avispas y hormigas) y Coleoptera (escarabajos) parecen ser los taxones más afectados (Tabla 1; 11). Muchos de los integrantes de estos tres últimos órdenes, junto a Diptera, resultan de vital importancia por su función como polinizadores. Además, se ha mostrado que también pueden jugar un importante papel mejorando el rendimiento y la calidad de los cultivos (12,13,14). Tampoco hay que olvidar la relevante función de los insectos, junto a otros invertebrados, en procesos tan fundamentales para el desarrollo de la vida como la descomposición de la materia orgánica, tanto animal como vegetal, la formación y estructuración de suelo fértil, la movilización de nutrientes, o la participación en las redes tróficas (p.ej. 15).

Para mitigar la defaunación será necesario llevar a cabo una drástica disminución de la destrucción y homogeneización del hábitat, de la sobreexplotación animal, de las especies exóticas invasoras, y de los factores implicados en la alteración del clima, así como, reducir el impacto del crecimiento de la población humana y establecer un uso sostenible y equilibrado de los recursos. La defaunación es un problema ambiental global de extrema gravedad que debe abordarse con la misma urgencia que la deforestación, la contaminación y el cambio climático (6).

Referències:

Biodiversitat del Marquesat

dissabte, 19 d’octubre del 2019

Desfaunació, una catàstrofe silenciosa