Dormidor d'Ardeids al Marquesat

Aquest estiu vam constatar la presència d'un dormidor d'ardeids a la ribera del riu Magre al seu pas pel Marquesat, integrat principalment per Esplugabous, Bubulcus ibis, i diversos exemplars de Garseta blanca, Egretta garzetta.

Realitzàrem un primer cens a l'agost a fi d'estimar el nombre mínim d'efectius que podria contindre, i comptabilitzàrem un total de 662 individus. Visites posteriors, durant els mesos d'octubre i desembre, ens han permés verificar que el dormidor segueix estant ocupat, albergant un mínim de 751 exemplars a l'octubre i 452 al desembre. 

Cens bimensual d'ardeids al dormidor del Marquesat. Nombre d'individus

Així mateix, hem observat que les dues espècies es troben presents en el Marquesat al llarg de tot l'any, sent més abundant i ubiqua l'Esplugabous. 

Aquest fet no resulta estrany donada la proximitat del P.N. de l'Albufera, que acull la segona colònia reproductora de Garseta blanca, i la tercera d'Esplugabous, més importants del litoral mediterrani ibèric (amb 1.849 i 1.336 parelles respectivament); i alberga el dormidor hivernal més important de Garseta blanca d'Espanya, trobant-se molt a prop del segon més concorregut del d'Esplugabous del litoral mediterrani (amb 3.425 i 4.586 exemplars respectivament; segons el cens nacional de 2011 publicat per SEO/BirdLife, 1).

La diversitat d'hàbitats, la presència de ramats i la disponibilitat d'aigua permanent en certs trams del riu Magre suggereixen que el Marquesat pot ser una zona d'alimentació adequada per a aquests ardeids. Si a més a més tenim en compte l'increment poblacional que sembla que estan experimentant les seues poblacions en els últims anys, especialment a la conca mediterrània (2,3,4,5), resulta plausible pensar que l'establiment d'aquest dormidor puga ser permanent. En aquest cas, seria important pel fet que la dispersió hivernal de l'Esplugabous sembla ser el mecanisme mitjançant el qual l'espècie colonitza noves àrees de cria (1,2).

El seguiment a més llarg termini ens permetrà establir si es tracta d'un dormidor hivernal ocasional o permanent.

Dormidero de Ardeidas en el Marquesat

Este verano constatamos la presencia de un dormidero de ardeidas en la ribera del río Magro a su paso por el Marquesat, compuesto principalmente por Garcillas bueyeras, Bubulcus ibis, y varios ejemplares de Garceta común, Egretta garzetta.

Realizamos un primer censo en agosto con objeto de estimar el número mínimo de efectivos que podría contener, y contabilizamos un total de 662 individuos. Visitas posteriores, durante los meses de octubre y diciembre, nos han permitido verificar que el dormidero sigue estando ocupado, albergando un mínimo de 751 ejemplares en octubre y 452 en diciembre. 

Censo bimensual de ardeidas en el dormidero del Marquesat. Nº de indiv.

Asimismo, hemos observado que ambas especies se encuentran presentes en el Marquesat a lo largo de todo el año, siendo más abundante y ubicua la Garcilla bueyera. 

Este hecho no resulta extraño dada la proximidad del P.N. de l'Albufera, que acoge la segunda colonia reproductora de Garceta común, y la tercera de Garcilla bueyera, más importantes del litoral mediterráneo ibérico (con 1.849 y 1.336 parejas respectivamente); y alberga el dormidero más importante de Garceta común de España, encontrándose muy próximo al segundo más concurrido de Garcilla bueyera del litoral mediterráneo (con 3.425 y 4.586 ejemplares respectivamente; según el censo nacional de 2011 publicado por SEO/BirdLife, 1). 

La diversidad de hábitats, la presencia de rebaños y la disponibilidad de agua permanente en ciertos tramos del río Magro sugieren que el Marquesat sería una zona de forrajeo adecuada para estas ardeidas. Si además tenemos en cuenta el incremento poblacional que al parecer están experimentando sus poblaciones en los últimos años, especialmente en la cuenca mediterránea (2,3,4,5), resulta plausible pensar que el establecimiento de este dormidero pueda ser permanente. De ser así, sería importante debido a que la dispersión invernal de la Garcilla bueyera parece ser el mecanismo mediante el que la especie coloniza nuevas áreas de cría (1,2).

El seguimiento a más largo plazo nos permitirá establecer si se trata de un dormidero invernal ocasional o permanente. 

Referències: 

1. Garrido J.R., Molina B. y Del Moral J.C. (Eds.) 2012. Las garzas enEspaña, población reproductora e invernante en 2010-2011 y método de censo.SEO/BirdLife. Madrid. 

2. Garrido, J.R. 2012. Garcilla Bueyera, Bubulcus ibis. En, SEO/BirdLife: Atlas de las aves en invierno enEspaña 2007-2010, pp. 143-142. Ministerio de Agricultura, Alimentación y MedioAmbiente-SEO/BirdLife. Madrid.   

3. Garrido, J.R. 2012. Garceta Común, Egretta garzetta. En, SEO/BirdLife: Atlasde las aves en invierno enEspaña 2007-2010, pp. 144-145. Ministerio deAgricultura, Alimentación y MedioAmbiente-SEO/BirdLife. Madrid.

4. Bubulcus ibis. Banc de Dades de Biodiversitat de laComunitat Valenciana.Conselleria d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic iDesenvolupament Rural.Generalitat Valenciana.

5. Egretta garzetta. Banc de Dades de Biodiversitat de laComunitat Valenciana.Conselleria d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic iDesenvolupament Rural.Generalitat Valenciana.

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

Helix melanostoma, un caragol exòtic al Marquesat

Fílum: Mollusca/ Classe: Gastropoda

Ordre: Stylommatophora /Família: Helicidae

Helix melanostoma, Draparnaud 1801

Caragol cavador; Caracol cavador

Fa aproximadament 15 anys es va trobar una població d'un caragol exòtic, Helix melanostoma, a la Llometa de la Ferrera, a Llombai. Pertany al gènere Helix, un gènere natiu d'Europa i de la regió mediterrània. Entre els seus congèneres més coneguts es troba el Caragol de Borgonya, Helix pomatia, que és l'espècie més apreciada en la gastronomia francesa (1,2). 

És un caragol gran (2,8-3,6 x 2,8-3,3 cm) que té una closca amb moltes estries de color gris amb tonalitat rogenca, el cos és marró fosc o gris groguenc amb uns tentacles de 1,5 cm de color groc clar. Se li coneix com Caragol Cavador, ja que cada dia sol cavar un forat de 3-5 cm de profunditat per a enterrar-se (3,4).

Originari del nord d'Àfrica, la seua àrea de distribució comprén el nord d'Algèria i Tunísia. També el trobem al sud de França, concretament entre l'estuari del Roine i l'Argenç, probablement introduït, encara que alguns autors consideren que es tracta d'una espècie criptogénica (és a dir, una espècie de la qual no és possible demostrar si és nativa o ha estat introduïda). A França habita en jardins, vinyes i plantacions d'oliveres (3,4,5,6). 

A Espanya només es coneixen dues localitats on hi ha poblacions d'aquest caragol: una a prop del Tibidabo (Barcelona) i una altra al Marquesat. Segons les cites recollides pel Banc de Dades de Biodiversitat de la Comunitat Valenciana, la població del Marquesat es distribueix entre la Llometa de la Ferrera i la Lloma Molina (Catadau). Encara que s'ha citat en hàbitat de matoll mediterrani, el passat 19 de novembre vam trobar diverses closques d'exemplars morts, i a més a més un individu viu, en un camí entre camps de fruiters, a prop de la Llometa de la Ferrera (1,7).

Segons alguns autors, la introducció d'espècies de caragols exòtics pot implicar que s'adapten perfectament al medi i que envaïsquen els hàbitats que els són favorables. Això pot tenir un impacte a escala econòmica, augmentant les despeses dels agricultors per controlar l'espècie invasora; i també un impacte en la comunitat de caragols autòctons, fins al punt de portar a l'extinció a algunes espècies, ja siga per depredació directa de l'espècie introduïda sobre les espècies indígenes, o mitjançant competència per interferència (competència entre espècies diferents que té lloc quan un individu efectua una activitat que, indirectament, limita l'accés del competidor al recurs comú) (8).

En aquest cas, per tractar-se d'una espècie herbívora, l'impacte sobre la comunitat de caragols natius seria per competència per l'aliment i els llocs on amagar-se i realitzar la posta. Actualment, però, la mida poblacional d'Helix melanostoma al Marquesat, no sembla prou gran perquè hi haja un risc potencial per a la comunitat de caragols natius, encara que caldria realitzar un estudi per tal de comprovar aquest aspecte.

Helix melanostoma, un caracol exótico en el Marquesat

Hace aproximadamente 15 años se encontró una población de un caracol exótico, Helix melanostoma, en la Llometa de la Ferrera, en Llombai. Pertenece al género Helix, un género nativo de Europa y de la región mediterránea. Entre sus congéneres más conocidos se encuentra el Caracol de Borgoña, Helix pomatia, que es la especie más apreciada en la gastronomía francesa (1,2). 

Es un caracol grande (2,8-3,6 x 2,8-3,3 cm) que tiene un caparazón con muchas estrías de color gris con tonalidad rojiza, el cuerpo es marrón oscuro o gris amarillento, con unos tentáculos de 1,5 cm de color amarillo claro. Se le conoce como Caracol Cavador, ya que cada día suele cavar un agujero de 3-5 cm de profundidad para enterrarse (3,4). 

Originario del norte de África, su área de distribución comprende el norte de Argelia y Túnez. También lo encontramos en el sur de Francia, concretamente entre el estuario del Ródano y el Argens, probablemente introducido, aunque algunos autores consideran que se trata de una especie criptogénica (es decir, una especie de la que no es posible demostrar si es nativa o ha sido introducida). En Francia habita en jardines, viñedos y plantaciones de olivos (3,4,5,6). 

En la Península Ibérica sólo se conocen dos localidades donde hay poblaciones de esta especie: una cerca del Tibidabo (Barcelona) y otra en el Marquesat. Según las citas recogidas por el Banco de Datos de Biodiversidad de la Comunidad Valenciana, la población del Marquesat se distribuye entre la Llometa de la Ferrera y la Lloma Molina (Catadau). Aunque se ha citado en hábitat de matorral mediterráneo, el pasado 19 de noviembre encontramos varias conchas de ejemplares muertos, y un individuo vivo, en un camino entre campos de frutales, cerca de la Llometa de la Ferrera (1,7). 

Según algunos autores, la introducción de especies de caracoles exóticos puede implicar que se adapten perfectamente al medio y que invadan los hábitats que les son favorables. Esto puede tener un impacto a nivel económico, aumentando el gasto de los agricultores para controlar a la especie invasora; y también un impacto en la comunidad de caracoles autóctonos, hasta el punto de llevar a la extinción a algunas especies, ya sea por depredación directa de la especie introducida sobre las especies indígenas, o mediante competencia por interferencia (competencia entre especies diferentes que tiene lugar cuando un individuo efectúa una actividad que, indirectamente, limita el acceso del competidor al recurso común) (8). 

En este caso, por tratarse de una especie herbívora, el impacto sobre la comunidad de caracoles nativos sería por competencia por el alimento y los lugares donde esconderse y realizar la puesta. Sin embargo, el tamaño poblacional actual de Helix melanostoma en el Marquesat, no parece lo suficientemente grande como para que haya un riesgo potencial para la comunidad de caracoles nativos, aunque habría que realizar un estudio para determinar este aspecto.

Referències:  

1. Martínez-Ortí, A. 2002. Sobre recientes hallazgos de helícidos introducidos en España. Noticiario SEM, 53: 43-44. 
2. Wikipedia: Helix (gastropod)
3. Helix melanostoma. Animal Base, early zoological literature online

4. Pérez-Ferrer, A.2012. Helix melanostoma. Biodiversidad Virtual. 

5. Grupo de AvesExóticas (GAE- SEO/BirdLife). 2006. Definiciones y términos aplicados a las aves exóticas introducidas. 
6. Quiñonero S., López-Alabau A. y García-Meseguer A.J. 2010. Nuevas localidades de Helix lucorum (Linnaeus, 1758) para la península Ibérica. SPIRA, 3 ( 3-4): 193-195

7.Helix melanostoma. Banc de Dades de Biodiversitat de la Comunitat Valenciana. Conselleria d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural.Generalitat Valenciana 
8. Aubry S., Labaune C., Magnin F. & Kiss L. 2005. Habitat and integration within indigenous communities of  Xeropicta derbentina  (Gastropoda: Hygromiidae) a recently introduced land snail in south-eastern France. Diversity and Distributions, 11: 539–547 
9. Helix melanostoma

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

Passejada per la zona cremada a Catadau en 2012: el poder de la natura

En 2012 es van cremar 50.000 hectàrees de massa forestal en la província de València, de les quals 1.590 van correspondre al terme municipal de Catadau (1). El passat dia 29 d'octubre decidírem fer una passejada per aquesta zona cremada, en concret des de l'àrea recreativa Tres Pins fins al Pla del Matamón (PR-CV 324), i el que vam observar ens va transmetre cert optimisme i esperança.

En ecosistemes mediterranis el foc és una pertorbació recurrent, de manera que les espècies mediterrànies solen tindre mecanismes per persistir després dels incendis, com per exemple, capacitat de rebrotar o de germinar, gràcies a un banc de llavors resistent al foc. En aquest sentit, la majoria d'arbres i arbusts d'ecosistemes mediterranis rebroten de soca després d'un incendi, donat que mantenen vius les seues arrels i òrgans de resistència subterranis (2,3). 

Així, al cap de cinc anys de l'incendi, vam poder observar una important regeneració d'espècies piròfiles a la zona, com el garrofer (Ceratonia siliqua), el coscoll (Quercus coccifera), la carrasca (Quercus ilex rotundifolia), el llentiscle (Pistacia lentiscus), el càdec (Juniperus oxycedrus), el margalló (Chamaerops humilis), el romer (Rosmarinus officinalis), l'argelaga (Ulex parviflorus); i algunes d'aquestes espècies es trobaven plenes de fruits.

Així mateix, la fauna campava al seu aire. Sense apartar-nos de la senda vam observar nombroses latrines de conill (Oryctolagus cuniculus), excrements de rabosa (Vulpes vulpes) al llarg de tot el recorregut, i fins i tot dues musaranyes comunes (Crocidura russula) mortes, possiblement caçades per una rabosa i posteriorment abandonades. 

Segons sembla, les musaranyes utilitzen unes glàndules odoríferes per a produir una olor desagradable que les fa poc apetitoses per als depredadors amb bon olfacte (4). En aquest cas, aquest mecanisme de defensa, encara que va evitar que foren consumides, no els va servir per a salvar-les la vida. A més, vérem passeriformes per tot arreu, sobretot busquereta capnegra (Sylvia melanocephala); i observàrem sargantanes cuallargues (Psammodromus algirus), tant individus adults com juvenils.

Dins dels invertebrats vam poder identificar diferents espècies de parotets i papallones. Així, observàrem a Sympretum fonscolombii al llarg de tot el PR, i vérem un exemplar d'Aeshna mixta i un altre de Sympetrum striolatum. La riquesa d'espècies de papallones va ser major, amb un total de deu espècies, entre elles una Vanessa atalanta que se'ns va creuar molt ràpidament. Les aranyes també estigueren presents en els matolls propers a la senda, a on vérem dos exemplars de Cyrtophora citrícola i u d'Argiope trifasciata.

Després de comprovar una vegada més el poder de la natura en la regeneració de la biodiversitat després d'un incendi, aquesta vegada darrere de la nostra pròpia casa, ens vam anar pensant en l'aspecte que tindrà aquest paratge d'ací a altres cinc anys.

Paseo por la zona quemada de Catadau en 2012: el poder de la naturaleza

En 2012 se quemaron 50.000 hectáreas  de masa forestal en la provincia de Valencia, de las que 1.590 correspondieron al término municipal de Catadau (1). El pasado día 29 de octubre decidimos dar un paseo por esta zona quemada, en concreto desde el área recreativa Tres Pins hasta el Pla del Matamon (PR-CV 324), y lo que observamos nos transmitió cierto optimismo y esperanzada. 

En los ecosistemas mediterráneos el fuego es una perturbación recurrente, por lo que las especies mediterráneas suelen tener mecanismos para persistir después de los incendios, como por ejemplo, capacidad de rebrotar o de germinar, gracias a un banco de semillas resistente al fuego. En este sentido, la mayoría de árboles y arbustos de ecosistemas mediterráneos rebrotan de la cepa tras un incendio, dado que mantienen vivos sus raíces y órganos de resistencia subterráneos (2,3). 

Así, cinco años después del incendio, pudimos observar una importante regeneración de especies pirófitas en la zona, tales cómo, algarrobo (Ceratonia siliqua), coscoja (Quercus coccifera), carrasca (Quercus ilex rotundifolia), lentisco (Pistacia lentiscus), enebro (Juniperus oxycedrus), palmito (Chamaerops humilis), romero (Rosmarinus officinalis), aliaga (Ulex parviflorus); y algunas de estas especies se encontraban repletas de frutos. 

Asimismo, la fauna campaba a sus anchas. Sin apartarnos de la senda observamos numerosas letrinas de conejo (Oryctolagus cuniculus), excrementos de zorro (Vulpes vulpes) a lo largo de todo el recorrido, e incluso dos musarañas grises (Crocidura russula) muertas, posiblemente cazadas por un zorro y posteriormente abandonadas. Al parecer, las musarañas utilizan unas glándulas odoríferas para producir un olor desagradable que las hace poco apetitosas para los depredadores con buen olfato (4). En este caso, este mecanismo de defensa, aunque evitó que fueran consumidas, no les sirvió para salvarles la vida. Los paseriformes estuvieron ampliamente distribuidos, sobre todo la curruca cabecinegra (Sylvia melanocephala); y observamos lagartijas colilargas (Psammodromus algirus), tanto individuos adultos como juveniles. 

Dentro de los invertebrados pudimos identificar diferentes especies de libélulas y mariposas. Así, observamos a Sympretum fonscolombii a lo largo de todo el PR, y vimos un ejemplar de Aeshna mixta y otro de Sympetrum striolatum. La riqueza de especies de mariposas fue mayor, con un total de diez especies, entre ellas una Vanessa atalanta que se nos cruzó muy rápidamente. Las arañas también estuvieron presentes en los matorrales próximos a la senda, donde vimos dos ejemplares de Cyrtophora citrícola y uno de Argiope trifasciata. 

Tras comprobar una vez más el poder de la naturaleza en la regeneración de la biodiversidad después de un incendio, esta vez detrás de nuestra propia casa, nos fuimos pensando en el aspecto que tendrá este paraje dentro de otros cinco años.

Referències: 

1. Acta Pleno nº5 ordinario. 23 julio de 2012 

2. Pausas, J.G. 2004. La recurrència de incendios en el monte mediterráneo. En Vallejo V.R. y Alloza J.A. eds. Avances en el estudio dela gestión del monte Mediterráneo. Fundación CEAM Pp: 47-64. 

3. Marañon, T. et al. 2004. Heterogeneidad ambiental y nicho de regeneración. En:Valladares, F. ed. Ecología del bosque mediterráneo en un mundo cambiante. Ministerio de Medio Ambiente, EGRAF, S. A., Madrid. Pp: 69-99. 

4. Guixé D., Sort F. & Jiménez L.2014. Musaraña gris Crocidura russula (Hermann, 1780). En: Calzada J., ClaveroM. & Fernández A. (eds). Guía virtual de los indicios de los mamíferos dela Península Ibérica, Islas Baleares y Canarias. Sociedad Española para laConservación y Estudio de los Mamíferos (SECEM)

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

Esplugabous (Bubulcus ibis)

Fílum: Chordata/ Classe: Aves

Ordre: Pelecaniformes/ Família: Ardeidae
Bubulcus ibis, Linnaeus 1758

Esplugabous; Garcilla Bueyera

Un dels ardeids presents al Marquesat és l’Esplugabous, Bubulcus ibis. Aquesta au de mig metre de longitud i vora 300-400 g de pes, es distingeix fàcilment pel seu bec curt i groc i el seu plomatge blanc. Durant l'estació reproductora els adults desenvolupen plomes ornamentals de color groguenc al pit, el cap i l’esquena. És una espècie gregària que nidifica en colònies, sovint amb altres ardeids, posant els nius en les copes dels arbres o entre la vegetació palustre. La posta sol produir-se entre mitjan maig i final de juny, i la seua grandària varia de 3 a 9 ous en funció del patró anual de precipitacions (1,2,3,4). 

Esplugabous; Garcilla Bueyera (Bubulcus ibis)

Originària d'Àfrica i Àsia, a finals del segle XIX va començar un procés d'expansió que l'ha portat a estar present en tots els continents, excepte l'Antàrtida. El major contingent de l'espècie a Europa es troba a la península Ibèrica, on s'ha estimat que la població reproductora espanyola comptaria amb almenys 65.000 parelles (3,5,6). A la Comunitat Valenciana és l'ardeid més abundant, amb una població nidificant que oscil·la al voltant de les 4.000 parelles (2,5). 

Tot i que pot consumir un ampli espectre de preses, i fins i tot matèria vegetal, sol alimentar-se principalment d'insectes; revelant-se en algunes zones com un important agent en el control biològic de plagues agrícoles (1,7,8). No obstant això, si alguna cosa la diferencia d'altres ardeids, és la seua associació amb el bestiar. Així, tant el nom del seu gènere Bubulcus, que vol dir «pastor» en llatí, com el nom comú que rep en nombroses regions, estan relacionats amb aquest fet. En aquest sentit, alguns noms vernacles fan referència a la creença errònia que consumeixen les caparres adherides al bestiar, quan en realitat capturen els insectes i xicotets vertebrats que aquest aixeca al seu pas (9,10). Al costat del bestiar, o altres grans mamífers, la seua eficàcia de captura és molt més gran que quan s'alimenten a soles, i a més a més redueixen la despesa energètica invertida en desplaçaments. El resultat és similar quan segueixen a la maquinària agrícola, però els obliga a gastar més en desplaçaments (11, 12, 13).

Gràcies a la presència del pastor local podem delectar-nos contemplant a aquestes aus a cavall del ramat, mentre observem amb admiració un dels oficis més antics de la civilització. Imatges que ens fan pensar en la transhumància entre la plana valenciana i la serra de Conca, Albarrasí i Javalambre. Una activitat que va permetre mantenir durant segles l'alta productivitat de l'agricultura valenciana, gràcies a l'abonament natural aportat pel bestiar, i que ha arribat fins als nostres dies (14,15).

Garcilla Bueyera,Bubulcus ibis

Esplugabous; Garcilla Bueyera (Bubulcus ibis)

Una de las ardeidas presentes en el Marquesat es la Garcilla Bueyera, Bubulcus ibis. Esta ave de medio metro de longitud y unos 300-400 gr de peso es fácilmente reconocible por su pico corto y amarillo y su plumaje blanco. Durante la estación reproductora los adultos desarrollan plumas ornamentales de color ocre en el pecho, la cabeza y el dorso. 

Es una especie gregaria que nidifica en colonias, a menudo con otras ardeidas, situando los nidos en las copas de los árboles o entre la vegetación palustre. La puesta suele producirse entre mediados de mayo y finales de junio, y su tamaño varía de 3 a 9 huevos en función del patrón anual de precipitaciones (1,2,3,4). 

Esplugabous; Garcilla Bueyera (Bubulcus ibis)

Originaria de África y Asia, a finales del siglo XIX comenzó un proceso de expansión que la ha llevado a estar presente en todos los continentes, excepto la Antártida. El mayor contingente de la especie en Europa se encuentra en la Península Ibérica, dónde se ha estimado que la población reproductora española contaría con al menos 65.000 parejas (3,5,6). En la Comunidad Valenciana es la garza más abundante, con una población nidificante que oscila en torno a las 4.000 parejas (2,5).

Aunque puede consumir un amplio espectro de presas, e incluso materia vegetal, suele alimentarse principalmente de insectos; revelándose en algunas zonas como un importante agente en el control biológico de plagas agrícolas (1,7,8). No obstante, si algo la diferencia de otras garzas, es su asociación con el ganado. Así, tanto el nombre de su género Bubulcus, que significa «pastor» en latín, como el nombre común que recibe en numerosas regiones, están relacionados con este hecho. En este sentido, algunos nombres vernáculos hacen referencia a la creencia errónea de que consumen las garrapatas adheridas al ganado, cuando en realidad capturan los insectos y pequeños vertebrados que este levanta a su paso (9,10). Junto al ganado, u otros grandes mamíferos, su eficacia de captura es mucho mayor que cuando se alimentan a solas, y además reducen el gasto energético invertido en desplazamientos. El resultado es similar cuando siguen a la maquinaria agrícola, pero les obliga a invertir más en desplazamientos (11, 12, 13).

Gracias a la presencia del pastor local podemos deleitarnos contemplando a estas aves a lomos del rebaño, mientras observamos con admiración uno de los oficios más antiguos de la civilización. Imágenes que nos hacen pensar en la trashumancia entre la llanura valenciana y la serranía de Cuenca, Albarracín y Javalambre. Una actividad que permitió mantener durante siglos la alta productividad de la agricultura valenciana, gracias al abono natural aportado por el ganado, y que ha llegado hasta nuestros días (14,15).

Referències: 

1. BirdLifeInternational. 2016. Bubulcus ibis. The IUCN Red List of Threatened Species2016: e.T22697109A86454050.

2. Bubulcus ibis. Banc de Dades de Biodiversitat de laComunitat Valenciana. Conselleria d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic iDesenvolupament Rural. Generalitat Valenciana.

3. Garcilla bueyera.Las aves de la A a la Z. Enciclopedia de las Aves de España, editada porSEO/BirdLife y la Fundación BBVA. 2008. 

4. Ramo, C. et al. 2013. Long-Term Population Trends of Colonial Wading Birds Breeding in Doñana (Sw Spain) in Relation to Environmental and Anthropogenic Factors. Ardeola, 60(2):305-326.

5. Garrido, J.R. 2003.Garcilla Bueyera, Bubulcus ibis. En, R. Martí y J. C. del Moral (Eds.): Atlas de las Aves Reproductoras de España, pp. 112-113. Dirección General de Conservación de la Naturaleza-Sociedad Española de Ornitología. Madrid. 

6. Garrido, J.R. 2012. GarcillaBueyera, Bubulcus ibis. En, SEO/BirdLife: Atlas de las aves en invierno enEspaña 2007-2010, pp. 143-142. Ministerio de Agricultura, Alimentación y MedioAmbiente-SEO/BirdLife. Madrid. 

7. Mohammedi, A. et Doumandji, S., 2013. Lestatut des proies de Bubulcus ibis dans la región de Chlef, Rev. Écol. (Terreet Vie), 68: 283-289 

8. Mohammedi, A. et al. 2016. Impact of predation by Cattle Egret Bubulcus ibis L.on wildlife of farmlands in Chlef region, Algeria. Lebanese Science Journal, 17(2):117-129. 

9.Wikipedia: Bubulcus ibis 

10 Telfair II, Raymond C. 2006. CattleEgret (Bubulcus ibis), version 2.0. In The Birds of North America (P. G.Rodewald, editor). Cornell Lab of Ornithology, Ithaca, New York, USA. 
11. Dinsmore, J.J.. 1973. Foraging Successof Cattle Egrets, Bubulcus ibis. The American Midland Naturalist, 89: 242-246  
12. Kamler J.F., Suinyuy T.N. & Goulding W. 2008. Cattle Egret and Common Ostrich associations in South Africa. Ostrich 79:105-106

13. Fernandez, E.V. et al. 2014. Intraspecific host selection of Père David's deer by cattle egrets in Dafeng, China. BehaviouralProcesses, 105: 36-39

14. Piqueras, J. y Sanchís, C. 1990. La trashumancia ibérico-valenciana en la Edad. Moderna. Saitabi, 40: 197-209.

15.P. Cerdà. Los nuevos pastores: trashumantes, pero con wasap. Levante 20/10/2016

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons