Biodiversitat del Marquesat

dimecres, 29 d’agost del 2018

L'Aranya Camell Gluvia dorsalis, un endemisme ibèric

Fílum: Arthropoda/ Classe: Arachnida

Ordre: Solifugae/ Família: Daesiidae
Gluvia dorsalis, Latreille 1817

Aranya camell, Araña camello

Els aràcnids adults, classe Arachnida, solen caracteritzar-se per presentar 8 potes i mancar d'antenes. Aquesta classe compta amb 16 ordres (19 si tenim en compte el registre fòssil), entre els quals trobem a les aranyes, ordre Araneae, els escorpins, ordre Scorpiones, les caparres, ordre Ixodida, i el que ens ocupa: els solífugs, ordre Solifugae (1,2).

gluvia dorsalis

La majoria de les espècies de solífugs són nocturnes, per la qual cosa a aquest ordre se li denominà Solifugae, que vol dir: que fuig del sol. Comunament se'ls sol anomenar aranyes camell, malgrat no ser aranyes, per la seua adaptació als hàbitats desèrtics i semidesèrtics, encara que també poden ocupar altres ambients. El tret distintiu més evident dels aràcnids d'aquest ordre són els seus enormes quelícers en forma de pinça, sense glàndules verinoses i orientats cap endavant (3).

En l'actualitat hi ha descrites 1100 espècies de solífugs, que constitueixen l'1,9% de les espècies d'aràcnids del planeta (2,4). Europa compta amb 18 espècies, i fins ara només una d'elles està citada a la península Ibèrica: Gluvia dorsalis. De fet, és un endemisme ibèric (és a dir, no es troba en cap altre lloc de forma natural), i segons sembla, l'únic representant viu del seu gènere a escala mundial. Malgrat la seua singularitat, només gaudeix de protecció a Catalunya (Decret 328/1992), encara que hauria d'estar protegida en tota la seua àrea de distribució. Es troba àmpliament distribuïda a Ibèria, des del nivell del mar fins als 1400 m d'altitud, preferint hàbitats oberts àrids (3,5,6,7).

A la Comunitat Valenciana ha estat citada en 10 municipis, 7 de València (Ayora, Bétera, Bocairent, Chella, Cofrentes, Jalance i Jarafuel) i 3 d'Alacant (Alacant, Cocentaina i Villena); mentre que nosaltres hem tingut la sort d'observar-la recentment al Marquesat (8).

gluvia dorsalis

Gluvia dorsalis té un parell d'ulls simples i dos pedipalps molt desenvolupats. És un depredador nocturn que sol mantenir-se actiu des de l'ocàs fins a la mitjanit, caçant principalment formigues i aranyes (7). Pel que sembla, atrapen a les seues preses amb l'extrem dels pedipalps, que té una gran adherència, i les acosten als seus quelícers serrats, que les trituren amb moviments verticals i horitzontals (3). Els mascles adults tenen una grandària d'entre uns 1,3 i 2,1 cm, sent més xicotets que les femelles adultes, que solen tindre una grandària d'entre uns 1,8 i 2,4 cm, encara que les femelles gràvides poden arribar a grandàries superiors (6). Després de la fecundació, la femella excavarà un cau en què realitzarà una única posta d'una mitjana de 84 ous, i morirà al cap de pocs dies (3,7). Malgrat que la seua mossegada pot ser dolorosa, no són verinosos ni perillosos per als humans.

Fragment de la sèrie documental "El Jardí Vivent", que mostra com realitzen la posta

Fragmento de la serie documental "El Jardín Viviente", que muestra cómo realizan la puesta

La Araña Camello Gluvia dorsalis, un endemismo ibérico

Los arácnidos adultos, clase Arachnida, suelen caracterizarse por presentar 8 patas y carecer de antenas. Esta clase cuenta con 16 órdenes (19 si tenemos en cuenta el registro fósil), entre los que se encuentran las arañas, orden Araneae, los escorpiones, orden Scorpiones, las garrapatas, orden Ixodida, y el que nos ocupa: los solífugos, orden Solifugae (1,2).

gluvia dorsalis

La mayoría de las especies de solífugos son nocturnas, de ahí que a este orden se le denominase Solifugae, cuyo significado es: que huye del sol. Comúnmente se les suele llamar arañas camello, a pesar de no ser arañas, debido a su adaptación a los hábitats desérticos y semidesérticos, aunque también ocupan otros ambientes. El rasgo distintivo más evidente de los arácnidos de este orden son sus enormes quelíceros en forma de pinza, sin glándulas venenosas, y orientados hacia delante (3).

En la actualidad hay descritas 1100 especies de solífugos, que constituyen el 1,9% de las especies de arácnidos del planeta (2,4). Europa cuenta con 18 especies, y hasta el momento solamente una de ellas está citada en la península Ibérica: Gluvia dorsalis. De hecho, es un endemismo ibérico (no se encuentra en ningún otro lugar de forma natural), y según parece, la única representante viva de su género a escala mundial. A pesar de su singularidad, solo goza de protección en Cataluña (Decreto 328/1992), aunque debería estar protegida en toda su área de distribución. Se encuentra ampliamente distribuida en Iberia, desde el nivel del mar hasta los 1400 m de altitud, prefiriendo hábitats abiertos áridos (3,5,6,7).

En la Comunitat Valenciana ha sido citada en 10 municipios, 7 de Valencia (Ayora, Bétera, Bocairent, Chella, Cofrentes, Jalance y Jarafuel) y 3 de Alicante (Alacant, Cocentaina y Villena); y nosotros hemos tenido la suerte de observarla recientemente en el Marquesat (8).

gluvia dorsalis

Gluvia dorsalis tiene un par de ojos simples y dos pedipalpos muy desarrollados. Es un depredador nocturno que suele mantenerse activo desde el ocaso hasta la medianoche, cazando principalmente hormigas y arañas (7). Al parecer, atrapan a sus presas con el extremo de los pedipalpos, que tiene una gran adherencia, y las acercan a sus quelíceros aserrados, que las trituran con movimientos verticales y horizontales (3). Los machos adultos miden entre unos 1,3 y 2,1 cm, siendo más pequeños que las hembras adultas, que suelen medir entre unos 1,8 y 2,4 cm, pudiendo alcanzar tamaños superiores las hembras grávidas (6). Tras la fecundación, la hembra excavará una madriguera en la que realizará una única puesta de un promedio de 84 huevos, muriendo a los pocos días (3,7). Pese a que su mordedura puede ser dolorosa, no son venenosos ni peligrosos para los humanos.

Referències:

1. Arachnid. Encyclopædia Britannica, Inc.
2. Arachnida (8/2018), from the Integrated Taxonomic Information System on-line database
3. González-Moliné, A.L. 2015. Orden Solifugae. Revista IDE@ - SEA, 19 : 1–14
4. Solifugae (8/2018),from the Integrated Taxonomic Information System on-line database
5. Solifugae. Fauna Europaea
6. González-Moliné A.L., Melic A. & Barrientos J.A. 2008. Taxonomía, distribución geográfica e historia natural del endemismo ibérico "Gluvia dorsalis" (Latreille, 1817) (Solifugae: Daesiidae). Boletín de la Sociedad Entomológica Aragoensa , 42: 385-395
7. Hrusková-Martisová M., Pekár & Cardoso P. 2010. Natural history of the Iberian solifuge Gluvia dorsalis (Solifuges: Daesiidae). The Journal of Arachnology, 38(3): 466-474
8. Gluvia dorsalis. Banc de Dades de Biodiversitat de la ComunitatValenciana. Conselleria d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural.GeneralitatValenciana

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

divendres, 20 de juliol del 2018

La Vespa Autòctona més Gran d'Europa a la Ribera Alta

Fílum: Arthropoda/ Classe: Insecta

Ordre: Hymenoptera/ Família: Scoliidae
Megascolia maculata flavifrons, Fabricius 1775

Vespa de Galet, Avispa parásita de cuatro puntos

A la Ribera Alta, de maig a juliol, és fàcil observar una vespa gegant, preciosa i totalment inofensiva, alimentant-se de les flors dels alls bords, Allium sphaerocephalon, i les carxoferes bordes, Cynara cardunculus; es tracta de les vespes pertanyents al gènere Megascolia.

♀ Megascolia maculata flavifrons

El gènere Megascolia inclou a algunes de les vespes més grans del planeta, com ara l'Escòlid Gegant, Megascolia procer, d'Indonèsia, que té una envergadura d'11,6 cm (1,2). A Europa comptem amb dues espècies d'aquest gènere, Megascolia bidens (fins a 3,5 cm de longitud), i la Vespa de Galet, Megascolia maculata, que és la vespa més gran del continent; de fet les femelles poden arribar a tindre 5-6 cm de longitud, motiu pel qual els anglesos l'anomenen Vespa Mamut (3,4,5,6).

Ambdues espècies formen part de la fauna ibèrica, i les podem trobar a la Comunitat Valenciana; el tret més distintiu per a diferenciar-les és el color de les seues antenes, ataronjades (femelles) o grogues (mascles) en la primera, i negres en la segona. Concretament, la subespècie de M. maculata que habita a Ibèria és M. maculata flavifrons, que té el pèl negre, mentre que l'altra subespècie comuna a Europa, M. maculata maculata, ho té rogenc (3,5,6,7).

♀ Megascolia bidens

Malgrat que la seua mida impressiona, no són agressives ni perilloses per als humans. Són vespes solitàries que s'alimenten del nèctar de les flors, de manera que no formen vespers, per la qual cosa no han de protegir-ho.

♂ Megascolia maculata flavifrons

Només es defensaran si intentes agafar-les o fer-les mal, en aquest cas podrien mossegar-te, o fins i tot picar-te si es tracta d'una femella. No obstant això, segons sembla, les conseqüències de la seua picada són similars a les d'una vespa comuna (4,6,8,9).

Distribució espacial i temporal de Megascolia maculata al Marquesat

Al Marquesat podem delectar-nos veient a aquests magnífics animals, ja que hem pogut constatar la presència de M. m. flavifrons des de principis de maig fins a finals de juliol, observant un major nombre d'exemplars al maig (veure mapa). Aquestes dades es trobarien en consonància amb altres observacions que, a més a més, assenyalen la Ribera Alta com un dels llocs de la península Ibèrica on l'espècie és especialment abundant (10).

Presenten dimorfisme sexual, de manera que el mascle és més xicotet, d'antenes més llargues i sense color groc en el cap, que és totalment negre (veure Fig. 1). Durant el seu cicle reproductor parasiten larves de coleòpters de les famílies Lucanidae, Melolonthidae i Dynastidae. Encara que sembla que tenen especial predilecció per les larves d'Escarabat Rinoceront, Oryctes nasicornis. De fet, a la Comunitat Valenciana la distribució d'ambdues espècies sol coincidir.

♂ Megascolia maculata flavifrons

Per a això, la femella excavarà el terreny a la recerca de la seua presa i la immobilitzarà injectant-li una toxina en clavar-li l'agulló entre les potes. Després prepararà la càmera nimfal impregnant la terra amb saliva, i dipositarà un ou sobre la larva d'escarabat, que servirà d'aliment a la larva de la vespa quan faça eclosió.

Una vegada finalitzat el desenvolupament larvari formarà un capoll per passar l'hivern, i després una pupa, de la qual emergirà la vespa la primavera següent eixint del sòl (6,7,8).

L'Escarabat rinoceront és un dels coleòpters més grans d'Europa. Les seues larves s'alimenten de fusta i altres restes vegetals en descomposició, participant en el procés crucial de retornar els nutrients al sòl. Entre els seus hàbitats naturals es troba el bosc de ribera, on és un dels habitants més característics. També pot ocupar àrees agrícoles que mantenen pràctiques tradicionals, com ara el compostatge, veient-se afectat per l'ús de pesticides i altres mètodes d'agricultura intensiva (6,10,11).

Escarabat rinoceront, Oryctes nasicornis ♂

La creixent alarma social generada per la ràpida expansió de la Vespa Depredadora Asiàtica, Vespa velutina, pot arribar a representar una seriosa amenaça per a les nostres espècies autòctones, ja que en nombroses ocasions són aniquilades en confondre-les amb la destructiva espècie invasora. Per això, resulta fonamental conéixer a les nostres vespes i aprendre a diferenciar-les de la perjudicial velutina (9,12). En aquest cas es poden confondre amb facilitat, donat que el patró de colors és molt similar. Per distingir-les, un dels trets més característics són les potes, totalment negres en l'autòctona i amb les terminacions grogues en la invasora (fig. 1).

Fig. 1 Diferència entre l'espècie autòctona i inofensiva Megascolia maculata, autor de la imatge © Josef Dvořák; i la invasora vespa asiàtica (Vespa velutina), autor de la imatge ©Didier Descouens

Fig. 1 Diferencias entre la especie autòctona e inofensiva Megascolia maculata, autor de la imagen © Josef Dvořák; y la invasora avispa asiàtica (Vespa velutina), autor de la imagen ©Didier Descouens

La Avispa Autóctona más Grande de Europa en la Ribera Alta

El género Megascolia incluye a algunas de las avispas más grandes del planeta, como la Escólida Gigante, Megascolia procer, de Indonesia, que tiene una envergadura de 11,6 cm (1,2). En Europa contamos con dos especies de este género, Megascolia bidens (hasta 3,5 cm de longitud), y la Avispa Parásita de Cuatro Puntos o Avispa Mamut, Megascolia maculata, que es la avispa más grande del continente; de hecho las hembras pueden llegar a alcanzar los 5-6 cm de longitud (3,4,5,6).

♂ Megascolia maculata flavifrons

Ambas especies forman parte de la fauna ibérica, y se encuentran en la Comunitat Valenciana; el rasgo más distintivo para diferenciarlas es el color de sus antenas, anaranjadas (hembras) o amarillas (machos) en la primera, y negras en la segunda. Más concretamente, la subespecie de M. maculata que habita en Iberia es M. maculata flavifrons, que muestra el pelo negro, mientras que la otra subespecie común en Europa, M. maculata maculata, lo tiene rojizo (3,4,5,6,7).

Pese a lo impresionante de su tamaño, no son agresivas ni peligrosas para los humanos. Son avispas solitarias que se alimentan del néctar de las flores, de modo que no forman avisperos, por lo que no tienen un nido que proteger. Solo se defenderán si intentas agarrarlas o hacerles daño, en cuyo caso podrían morderte, o incluso picarte si se trata de una hembra. No obstante, según parece, las consecuencias de su picadura son similares a las de una avispa común (4,6,8,9).

♀ Vespa de Galet, Avispa parásita de cuatro puntos, Megascolia maculata

En el Marquesat podemos deleitarnos viendo a estos magníficos animales, ya que hemos podido constatar la presencia de M. m. flavifrons desde principios de mayo hasta finales de julio, observando un mayor número de ejemplares en mayo (ver mapa). Estos datos se encontrarían en consonancia con otras observaciones que, además, señalan a la Ribera Alta como uno de los lugares de la Península Ibérica donde la especie es especialmente abundante (10).

♂ Megascolia maculata flavifrons

Presentan dimorfismo sexual, de modo que el macho es más pequeño, de antenas más largas, y la cabeza carece de color amarillo, siendo totalmente negra (ver Fig. 1).

Durante su ciclo reproductor parasitan larvas de coleópteros de las familias Lucanidae, Melolonthidae y Dynastidae. Aunque parece que tienen especial predilección por las larvas de Escarabajo Rinoceronte, Oryctes nasicornis.

De hecho, en la Comunitat Valenciana la distribución de ambas especies suele coincidir. Para ello, la hembra excavará el terreno en busca de su presa y la inmovilizará inyectándole una toxina al clavarle el aguijón entre las patas.

Escarabajo rinoceronte, Oryctes nasicornis ♂

Después preparará la cámara ninfal impregnando la tierra con saliva, y depositará un huevo sobre la larva de escarabajo, que alimentará a la larva de la avispa cuando eclosione. Una vez terminado el desarrollo larvario, formará un capullo para pasar el invierno, y después una pupa, de la que emergerá la avispa la primavera siguiente saliendo del suelo (6,7,8).

♂ Vespa de Galet, Avispa parásita de cuatro puntos, Megascolia maculata

El Escarabajo Rinoceronte es uno de los coleópteros más grandes de Europa. Sus larvas se alimentan de madera y otros restos vegetales en descomposición, participando en el proceso crucial de devolver los nutrientes al suelo. Entre sus hábitats naturales se encuentra el bosque de ribera, donde es uno de los habitantes más característicos. También puede ocupar áreas agrícolas que mantienen prácticas tradicionales, tales como el compostaje, viéndose afectado por el uso de pesticidas y otros métodos de agricultura intensiva (6,10,11).

Escarabajo rinoceronte, Oryctes nasicornis. ♂

La creciente alarma social generada por la rápida expansión de la Avispa Asiática, Vespa velutina, puede llegar a representar una seria amenaza para nuestras especies autóctonas, ya que en numerosas ocasiones son aniquiladas al confundirlas con la destructiva especie invasora. De ahí que resulte fundamental conocer a nuestras avispas y aprender a diferenciarlas de la dañina velutina (9,12). En este caso pueden confundirse con facilidad, dado que el patrón de colores es muy similar. Para distinguirlas, uno de los rasgos más característicos son las patas, totalmente negras en la autóctona y con las terminaciones amarillas en la invasora (ver Fig. 1).

♀ Megascolia bidens - ♀ Megascolia maculata

Referències:

1.Wikipedia:Megascolia
2.Wikipedia: Megascolia procer (the Giant Scoliid Wasp)
3.Fauna Europaea: Megascolia
4. Wikipedia: Mammoth wasp
5. Atlas Hymenoptera: Genre Megascolia
6. Megascolia maculata. Bancde Dades de Biodiversitat de la ComunitatValenciana. Conselleriad'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic iDesenvolupamentRural.GeneralitatValenciana
7. Vereecken N. et Carriere J. 2003. Contribution à l’étude éthologique de la grande Scolie à front jaune Megascolia maculata flavifrons (F., 1775) (Hymenoptera, Scoliidae) en France méditerranéenne. Notes fauniques de Gembloux, 53: 71-80
8. Project Noah: Mammoth wasp
9. Levante-EMV: Avispas gigantes en el Camp de Túria

10. López-Colón J.I. 2003. Datos sobre la alimentación y distribución ibérica de Oryctes nasicornis grypus Illiger, 1803 (Coleoptera, Scarabaeidae, Dynastinae). Bol. S.E.A., 33: 183 – 188.
11. Martínez, A. 2012. Oryctes (Oryctes) nasicornis (Linnaeus, 1758) (Coleoptera, Dynastidae) en la provincia de Málaga (sur de España). Bol.S.A.E., 20: 34-49
12. Campo Galego: Alertan de que se destruye el avispón gallego al confundirlo con la avispa asiática

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

dilluns, 2 de juliol del 2018

Primer Cens d'Aus Aquàtiques Nidificants al Meandre del Magre

El 13 de maig i el 24 de juny realitzàrem el primer cens d'aus aquàtiques nidificants al meandre del riu Magre, que s'estén des de l'Assut Nou, o de Carlet, fins al cementiri d'Alfarb. Comptabilitzàrem un total d'11 espècies; 12 si tenim en compte l'Arpellot de Marjal, Circus aeruginosus, que encara que no siga una au aquàtica, és l'únic rapinyaire europeu que normalment es troba lligat a les zones humides (veure Taula 1).

Agró roig, Garza Imperial, Ardea purpurea

Totes les espècies es van censar per observació directa, amb excepció de l'anàtid, els podicipediformes i els ràl·lids, per als quals es va estimar el nombre mínim de parelles nidificants a la zona a partir del registre d'albiraments i escoltes, a causa de la manca de visibilitat ocasionada per l'espessor de la coberta vegetal.

Cal assenyalar que el primer dia de cens, 13 de maig, vam veure un Cabrellot, Podiceps cristatus, amb plomatge nupcial en el mateix lloc que l'exemplar observat durant el darrer mes d'octubre. Malauradament, no l'hem tornat a localitzar amb posterioritat, raó per la qual no ha estat inclòs en la taula de resultats. Per la mateixa raó ha quedat exclòs dels resultats del cens el Martinet, Nycticorax nycticorax, que vam poder observar eixe dia a la zona. Així mateix, no hem detectat indicis de reproducció per part dels Esplugabous, Bubulcus ibis, i les Garsetes Blanques, Egretta garzetta, que continuen ocupant el dormidor present en aquest tram fluvial.

Cabrellot, Somormujo lavanco, Podiceps cristatus

Del present cens, a més de la considerable diversitat d'espècies registrades i de la reproducció comprovada de l'Arpellot de Marjal, En perill d'Extinció (Decret 32/2004, Ordre 6/2003), cal destacar l'observació d'una femella de Gall de Canyar amb dos pollets, el que confirma la reproducció de l'espècie a la zona. Així com, la presència d'un exemplar d'Agró Roig, Ardea purpurea, a mitjans d'abril, i d'una parella des de finals de maig fins ara, localitzada sempre a la mateixa ubicació. L'Agró Roig es troba catalogada com a Vulnerable en el Catàleg Valencià d'Espècies de Fauna Amenaçades, donat que l'espècie va patir un fort declivi a mitjans del segle passat, del qual no s'ha recuperat encara. En l'actualitat, la Comunitat Valenciana alberga una població nidificant que oscil·la entre les 89 parelles censades el 2010 i les 191 de l'any 2000, localitzades en només 10 enclavaments.

Taula 1: Resultats del cens d'aus aquàtiques nidificants al meandre del riu Magre. Maig-Juny 2018

Tabla 1: Resultados del censo de aves acuáticas nidificantes en el meandro del río Magro. Mayo-Junio 2018
NP: Número de Parejas; R: Reproducción, PO: Posible, PR: Probable, SE: Segura

Primer Censo de Aves Acuáticas Nidificantes en el Meandro del Magro

El 13 de mayo y el 24 de junio llevamos a cabo el primer censo de aves acuáticas nidificantes en el meandro del río Magro, que abarca desde el azud Nou, o de Carlet, hasta el cementerio de Alfarb. Contabilizamos un total de 11 especies; 12 si consideramos al Aguilucho Lagunero Occidental, Circus aeruginosus, que pese a no ser un ave acuática, es la única rapaz europea normalmente ligada a zonas húmedas (ver Tabla 1).

Fotja, Focha común, Fulica atra

Todas las especies se censaron por observación directa, excepto la anátida, los rálidos y los podicipédidos, para los que se estimó el número mínimo de parejas nidificantes en la zona a partir del registro de avistamientos y escuchas, debido a la falta de visibilidad ocasionada por la espesura de la cubierta vegetal.

Hay que señalar que durante el primer día de censo, 13 de mayo, vimos un Somormujo Lavanco, Podiceps cristatus, con plumaje nupcial en el mismo lugar que el ejemplar avistado durante el pasado mes de octubre. Lamentablemente, no lo hemos localizado con posterioridad, por lo que no ha sido incluido en la tabla de resultados. Por la misma razón ha quedado excluido de los resultados del censo el Martinete Común, Nycticorax nycticorax, que pudimos observar ese día en la zona. Asimismo, no hemos detectado indicios de reproducción por parte de las Garcillas Bueyeras, Bubulcus ibis, y las Garcetas Comunes, Egretta garzetta, que continúan ocupando el dormidero presente en este tramo fluvial.

Agró roig, Garza imperial, Ardea purpurea

Del presente censo, además de la considerable diversidad de especies registradas y de la reproducción comprobada del Aguilucho Lagunero, En peligro de Extinción (Decreto 32/2004, Orden 6/2003), hay que destacar la observación de una hembra de Calamón Común con dos pollos, lo que confirma la reproducción de la especie en la zona. Así como, la presencia de un ejemplar de Garza Imperial, Ardea purpurea, a mediados de abril, y la de una pareja desde finales de mayo hasta la fecha, localizada siempre en la misma ubicación. La Garza Imperial se encuentra catalogada como Vulnerable en el Catálogo Valenciano de Especies de Fauna Amenazadas, dado que la especie sufrió un fuerte declive a mediados del siglo pasado, del que no se ha recuperado aún. En la actualidad, la Comunitat Valenciana cuenta con una población nidificante que oscila entre las 89 parejas censadas en 2010 y las 191 del año 2000, localizadas en tan sólo 10 enclaves.